Per què no hi ha govern a Espanya?

Imagini’s, lector, que vostè i jo tenim un pastís per repartir-nos. Un pastís de, posem per cas, 10 ministeris. Tots dos volem quedar-nos-en el tros més gran possible. I ens posarem d’acord en un repartiment sempre que el tros que n’obtinguem ens faci estar millor de com estaríem si no arribem a un acord.

Jo soc el guanyador de les eleccions i tinc l’encàrrec del president de la República de formar govern. Per tant, em toca moure fitxa primer. Li faig una oferta que vostè pot acceptar o rebutjar. Si accepta la meva oferta, ens repartirem el pastís. Si no l’accepta, tots dos ens quedarem amb el que puguem aconseguir fora del nostre acord, que és el nostre valor de reserva.

Per tant, perquè ens posem d’acord hi ha d’haver algun repartiment del pastís que compleixi dues condicions molt bàsiques: que millori el que jo podria tenir si no hi ha acord, i que millori també el seu valor de reserva. Si això és possible, hi haurà acord. I d’entre tots els acords que complissin aquesta condició, jo li oferiria el més baix possible, esclar. En tot cas, si tots plegats tenim la informació necessària i hi ha un acord possible, ens acabarem posant d’acord.

El problema, sovint, és que jo no conec quin és el seu valor de reserva (i, fins i tot, puc tenir molta incertesa sobre el meu). I, per tant, se’m fa difícil de calcular l’oferta òptima, i potser per això sovint li faré ofertes més baixes del que vostè està disposat a acceptar. I vostè les rebutjarà, esclar. Llavors, si podem seguir negociant, jo milloraré una mica l’oferta. Però potser vostè encara la tornarà a rebutjar. I jo l’aniré millorant molt a poc a poc fins que trobi l’oferta més baixa que vostè acceptarà. Tanmateix, si vostè es pensa que coneix el meu valor de reserva, no agafarà el primer acord acceptable que jo li proposi: s’esperarà per acceptar l’oferta més alta possible que jo li pugui fer.

Sovint, aquesta mena de negociacions per repartir-se un pastís -o un govern- es produeixen en contextos d’incertesa. Les parts no coneixen bé el valor de reserva de l’altre. En aquest cas, qui té la iniciativa ha d’arriscar-se: o bé a fer una oferta massa generosa i sortir-ne més mal parat, o bé a fer-ne una de massa baixa i córrer el risc que sigui rebutjada.

El factor clau, però, és el temps. Si tenim molt de temps per negociar, jo intentaré ser garrepa i fer-li una oferta a la baixa, perquè si la rebutja sempre podem tornar-hi. I vostè rebutjarà ofertes acceptables per mirar de treure’n més. Ara bé, com més ens acostem al final del temps fixat per negociar, els meus incentius per fer-li una oferta generosa -i els seus per agafar qualsevol oferta acceptable- creixeran notablement. A més, és possible que si ens acostem al final de la negociació, anem tenint més informació sobre les opcions alternatives de tots dos.

Per això en la formació de governs sovint veiem acords in extremis. Primer, passa molt de temps abans de la primera oferta. Com més tard arribi, més pressió per a l’altra part perquè agafi qualsevol oferta acceptable. Després, típicament veiem que se succeeixen ofertes i contraofertes fins que, al límit del temps, s’arriba a un acord. Sovint, de matinada.

Diria que, a grans trets, això és el que està passant en la negociació del govern espanyol. El PSOE, que tenia l’encàrrec de fer la primera oferta, va decidir esperar. Primer, per mirar de trobar millors opcions alternatives (abstencions de la dreta) i, segon, per deixar Podem sense marge i forçar-los a acceptar ofertes molt a la baixa.

Tanmateix, tot i el drama d’aquesta setmana, encara estem lluny de la data límit real: el 22 de setembre. Passat l’agost tothom tindrà més informació sobre possibles opcions alternatives (altres acords o fórmules, o possibles resultats electorals). I llavors és molt més probable que ara que hi hagi un acord: si hi ha una zona acceptable per a les dues parts es posaran d’acord. Probablement serà a prop del termini, això sí. És llavors quan el PSOE tindrà més incentius per fer una oferta que Podem no pugui rebutjar, i quan Podem tindrà, de veritat, incentius per agafar qualsevol cosa millor del que podria esperar tenir després d’unes eleccions.

És una hipòtesi, esclar. Poden passar moltes altres coses: Podem es podria dividir més. ERC i Bildu podrien canviar la seva posició. El PP o Ciutadans podrien estovar-se. O les enquestes podrien canviar substancialment. Tot això canviaria el joc. Però si no hi ha grans canvis, sembla raonable pensar que s’exhauriran terminis i, finalment, hi haurà un acord.