Amb qui vaig?
M’ho vaig preguntar repetidament durant la vaga de taxistes. Crec que no soc l’únic que té problemes per tenir una posició argumentada en molts dels conflictes de caràcter laboral, econòmic i social que vivim. Hi ha situacions complicades sobre les quals no he escrit mai, com el conflicte arabo-israelià o la situació a Veneçuela. La llunyania em dona una excusa, la complexitat dels factors que hi intervenen fa que em sigui impossible afegir res de nou. Sí, tots estem en contra de les guerres, la fam, l’abús i l’explotació perquè tots som molt bones persones, tots sabem el monopoli del cor. D’acord.
El problema del taxi és que el tinc al costat. N’agafo molt pocs però conec el sector. Conec la part que em pot fer sentir proper i solidari i la part que me’l fa avorrir profundament: de la necessitat de guanyar-se la vida a l’explotació d’un brut i decimonònic sistema de llicències. També veig la misèria que porta l’economia col·laborativa, els processos de desertificació social que provoca.
El cas dels manters és un altre cas paradigmàtic. Si tinguessis una botiga que paga impostos et fondries cada vegada que veus que algú els compra, perquè perdre la teva feina depèn, entre altres coses, de la competència deslleial. Si vinguessis aquí com venen ells faries moneda falsa, si fes falta, perquè tot el que voldries és sobreviure. I tindries tot el dret de fer-ho.
Arrosseguem l’enyor d’una època en què ens pensàvem que les reivindicacions eren més clares perquè pensàvem que hi havia un eix dreta-esquerra definit. Més que definit era excloent, i, de tan clar, fals. De classe obrera n’hi havia una i tenia uns interlocutors, uns valedors i uns descriptors. Els tòtems estaven homologats, i la gent s’emmirallava en revolucions o en els estudiants del Maig del 68 sense parar esment ni en les conseqüències de les revolucions ni en el fet que aquells estudiants vivien la mar de bé a la universitat gràcies, també, al fet que l’estat que criticaven tenia un imperi colonial que corsecava mig Àfrica. Els lemes dels vuitanta eren fàcils i situaven la possibilitat de premiar els benpensants o d’excomunicar les incorreccions de les incorreccions polítiques. L’intel·lectual influent es transformava en el pico de oro -en castellà, aquí, òbviament- de les assemblees universitàries o en el portaveu sindical autoritzat de la fàbrica.
¿N’hi hauria d’haver prou dient que una reivindicació és de classe per estar-hi d’acord? Bé... Tots coneixem convenis laborals que, més que de classe, són convenis amb classe. ¿Recorden els controladors aeris? ¿Recorden qui mana i amb qui pacta el gestor dels aeroports? ¿Qui té accés a alguns llocs de treball? La magistratura, sense anar més lluny, ¿no és una classe que es prepara des de dalt per ser classe de dalt? I això, ¿no s’ha anat transmetent en algunes concessions públiques? ¿No han estat els sindicats majoritaris durant dècades els que han acabat agafant les postures dels vells sindicats verticals? ¿I no han estat ells els que durant quaranta anys han administrat un model de reivindicació que, especialment a Catalunya, ha acabat situant-se contra bona part d’altres reivindicacions?
Hi ha col·lectius que mai han demostrat cap mena de solidaritat per altres col·lectius o que, fins i tot, s’han valgut dels seus privilegis per apuntalar-se i dominar el seu àmbit. ¿Ens hem de mostrar solidaris amb ells? Sí? ¿Ens creiem que les conquestes d’un col·lectiu s’estendran a d’altres? Ha passat, però no sempre, i el cert és que en algunes ocasions això ha estat utilitzat fins i tot perquè els més febles no puguin progressar. Hi ha sectors que s’autoprotegeixen contra els que volen accedir-hi. Parlem de farmàcies? D’administració? D’obra pública? ¿De convenis entre pública i concertada? De taxis?
I això només és el començament, perquè les resistències a parlar de gènere en algunes reivindicacions han estat espectaculars. Hem viscut la resistència a parlar de racisme. O de llengua. O d’igualtat d’oportunitats reals. La complexitat i la diversitat tenen mil trampes, el capitalisme global les adora perquè les pot fer servir fàcilment, sí, però amb els discursos socials clàssics passa el mateix, sobretot perquè fa més anys que s’hi enfronta. La diversitat de les reivindicacions té una gestió tan difícil com la reivindicació de la diversitat. Afegeix un grau de complexitat que fins ara no havíem experimentat. Perquè no el sabíem, perquè no el compartíem. El problema no és estar contra l’abús, això és relativament fàcil. El problema és saber de debò qui abusa. I això cada vegada és més difícil.
