No hi ha cap símbol de la modernitat tan poderós com la metròpoli. No hi ha cap imatge de la globalització tan subjugant com les xarxes llampants dels aeroports, les grans autopistes, els gratacels -icònics i cada vegada més alts, competint els uns amb els altres-, els bancs ostentosos i els grans magatzems, amb alegres compradors i llargues cames de dones sexis sortint de limusines. Quan l'objectiu de la càmera del món apunta a la Xina, aleshores Xangai, cristal·litzat en els gratacels financers de Pudong i esveltes dones orientals en cheongsam , és un aperitiu temptador.
Però si baixeu a peu de terra, a les avingudes i a les obres en construcció, hi trobareu camperols tot just arribats del poble treballant, posant els fonaments de la ciutat i erigint-ne el glamur amb suor i sang. Mai no gaudiran dels fruits de la seva feina. Pocs dels que estan instal·lats en els gratacels de vidre els miraran en passar.
Els acomodats i ben nodrits de capital i de poder passen cofois amunt i avall sense adonar-se que el seu imperi s'ha bastit sobre les esquenes de treballadors i camperols que pateixen i treballen arran de terra. No saben d'on provenen les exquisideses dels banquets: segurament contenen la sang i la suor dels desheretats de la terra. Les recents revoltes a Egipte i els països del seu entorn adverteixen que l'actual explotació és insostenible, que les masses de tots els països posaran cap per avall aquest món desigual.
El món rural, que proporcionava la base alimentària de la Xina moderna, està desapareixent. Només fa 30 anys podíem representar-nos la Xina com una terra groga, però ara la pregunta candent és: "Què se n'ha fet dels pobles?" Els pobles estan desapareixent a causa de l'explotació agressiva de la terra, el desenvolupament i una construcció immobiliària que només busca beneficis i un ràpid creixement. Però ¿és cert que els pobles han desaparegut? En la literatura xinesa, el poble natal emergeix com a símbol d'enyor, mentre els pobles reals s'ensorren.
Es continua representant la llar com un casa en un paisatge pintoresc quan, de fet, els pobles natals estan a punt de desaparèixer. En el seu conte La dolça llar, Lu Xun, pare de la literatura xinesa moderna, descriu que gris i desolat li sembla al narrador, que retorna de la ciutat, el paisatge del poble. El narrador veu "un grapat de pobles desolats, sense cap signe de vida, disseminats aquí i allà sota el cel groc". Era l'any 1921, quan els trastorns moderns i el colonialisme destrossaven l'estil de vida tradicional i el paisatge rural. L'amic d'infància del narrador, Runtu, és una víctima dels nous temps i del declivi del món rural. "Té profundes arrugues a la cara i les mans aspres com l'escorça del pi". La dolça llar esdevé l'amarga llar. En el relat de Mao Dun Els cucs de seda en primavera, els mercats internacionals i les potències industrials estrangeres malmeten la pau d'un poble dedicat a la cria de cucs de seda, el símbol del comerç mil·lenari de la Xina amb el món. Mentre el protagonista, un home dedicat al cultiu de la seda, es neguiteja per la decadència de la seva família i la seva comunitat, veu "una petita embarcació fluvial de motor que sorgeix per darrere la fàbrica de seda amb esbufecs aparatosos". La moderna embarcació de l'expansió japonesa agita les aigües tranquil·les, contamina l'aire i mou onades que agiten i fan naufragar la barqueta d'un camperol, que s'ha de subjectar a les canyes de la riba per no enfonsar-se.
Ara bé: davant dels estralls de la modernitat capitalista a la llar natal, el somni de la llar alça la veu. L'enyor de la llar renova permanentment l'antic mite de la Font de la Flor del Presseguer. Una llegenda creada pel poeta del segle V Tao Yuanming, la Font de la Flor del Presseguer serveix de refugi a un grup de persones que fugen dels conflictes de l'època. Els habitants hi viuen en la feliç ignorància del canvi, sense sentit del temps. Digueu-los que hi ha hagut un canvi de dinastia, que hi ha un nou règim o, en clau moderna, un nou iPhone, us contestaran: "I a mi què m'importa?" Autònoms i autosuficients, en un aïllament esplèndid, els habitants del poble són camperols honestos arrelats a la terra com si fossin els seus guardians. La Font és una societat harmoniosa, retratada amb escenes d'amor i afecte mutu en el si de la família tradicional; la tardor de sega abundosa, els contes antics relatats a la vora del foc, la boda i el funeral amb vi abundós i música tradicional.
En l'evocació que fa d'aquest vell mite a La dolça llar, Lu Xun mostra Runtu com un nen prodigi, un heroi noble i ple de recursos enmig d'un paisatge salvatge i acolorit, més enllà dels murs de les institucions. Aquesta imatge culmina en un emblema colpidor, barreja de derrota i d'esperança. Mentre el narrador abandona el seu poble natal continua somiant: "Mentre m'endormiscava, s'estenia davant dels meus ulls una platja de color verd jade i, al damunt, una lluna daurada penjant d'un cel intensament blau".
La bellesa de la llar brilla amb tota la seva força només quan està en perill. L'amor per la llar esdevé el gran amor final, la recerca d'un indret que s'esvaeix. Com deia Marcel Proust, el millor paradís és el paradís perdut.