Que n'és, de fàcil, criticar
De tant en tant m'adono que alguns dels meus coetanis fan una cosa que jo no faria mai, potser perquè no han acumulat prou experiència. Així doncs, ara i aquí, em permetré sembrar unes quantes llavors de saviesa des de l'altura (i la profunditat) que m'atorga la meva llarga edat. Si algú emet un judici insultant sobre la vostra obra artística o literària, no correu a buscar el vostre advocat (fins i tot si el to de les paraules del vostre enemic ha sobrepassat la fina línia que separa la crítica de l'insult).
L'any 1958, Beniamino dal Fabbro, un crític musical italià atrevit i molt polèmic, va escriure un article en el qual massacrava l'actuació de la soprano Maria Callas, a qui respectava més aviat poc. No recordo exactament les paraules d'aquell article, però el que sí que recordo perfectament és l'epigrama que aquest personatge afable i sarcàstic va dedicar a la famosa cantant, un epigrama que va interpretar, per als seus amics, al mític Bar Jamaica de Milà: "La cantante d'Epidauro / meritava un pomidauro ". Traduït, seria una cosa així: "La cantant d'Epidaure mereixia un tomacaure". Callas, que ja tenia un caràcter prou difícil, es va enfadar tant que va decidir demandar-lo.
Evidentment, el tribunal va exculpar Dal Fabbro i va reconèixer el seu dret a criticar. El més divertit de tot, però, va ser que el públic en general (que seguia l'enfrontament a la premsa però que, en realitat, tenia un coneixement més aviat pobre sobre la jurisprudència i el dret a la llibertat d'expressió) va entendre que la sentència, en comptes de confirmar el dret de Dal Fabbro a opinar, el que feia era corroborar que la soprano havia cantat malament. Al final, Maria Callas va acabar sent acusada (injustament) de mala cantant no només per un crític de música, sinó presumiblement per un tribunal italià.
Aquest és un exemple de fins a quin punt pot resultar contraproduent, per a un artista, denunciar qualsevol persona que s'atreveixi a parlar malament d'ell. El més probable és que el tribunal acabi reconeixent al crític el dret de denigrar l'obra de l'artista. I el que és pitjor: als ulls del públic en general, semblarà que el jutge considera justificat aquest menyspreu. Aquest és el corol·lari de dos principis ben antics: el primer és que, de vegades, negar una falsedat només provoca que aquesta falsedat s'escampi; el segon és que, si en algun moment us trobeu atrapats fins al coll en arenes movedisses, val més que us estigueu quiets perquè, si intenteu fer qualsevol moviment, només aconseguireu empitjorar la situació.
Així doncs, què podeu fer quan algú us insulta? Simplement, gireu full. Si sou artistes, ja deveu estar acostumats a les punyalades i les crítiques negatives, perquè, com bé deveu saber, formen part d'aquest món. L'única cosa que podeu fer és esperar que el mateix públic contradigui l'opinió d'un crític envejós. És el que va passar, per exemple, amb el compositor Louis Spohr, que va qualificar la Simfonia núm. 5 de Beethoven de "vulgar orgia de sorolls"; o amb Thomas Bailey Aldrich, que va dir d'Emily Dickinson que "la incoherència i la vaguetat dels seus versos" eren "fatals"; o, com explica una llegenda de Hollywood, aquell director de la Metro Goldwyn Mayer que després de veure una prova de Fred Astaire va comentar: "No sap actuar. No sap cantar. Lleugerament calb. Sap ballar una mica". Al cap d'un temps, milions de fans van donar a l'actor la fama que es mereixia.
Passa el mateix quan algú que competeix amb vosaltres per aconseguir un premi o alguna altra cosa emet un judici negatiu sobre la vostra feina per perjudicar-vos. Resulta igual de desagradable. Una vegada, un escriptor molt famós i amb molt de talent va criticar un llibre, l'autor del qual aspirava a aconseguir un càrrec en una universitat. Curiosament, aquest càrrec també el volia aconseguir la dona de l'escriptor crític. Les seves virtuts literàries eren innegables, però molts van considerar la seva actitud moralment censurable. Al final, la història sempre troba la manera de posar cadascú al lloc que li pertoca.