Que moooono....!

Suporten estoicament el grup bombolla. Ja no van a fer-se els trobadissos amb els companys a la impressora o la màquina dels cafès. No comenten sèries amb el vigilant de seguretat, que les ha vist totes, perquè han de mantenir la distància social. “Hola” i “Adéu”. Ja no surten els divendres a fer la copa d’abans de sopar. A les taules hi tenen mampares de vidre. Tampoc no surten a fumar a l’escala d’incendis. Ja no es mengen el tàper al banc del jardí del davant, tots junts, com abans.

Però hi ha una situació a la qual no es poden resistir. Si aquesta situació es dona, ai las, la seguretat salta pels aires. Si es dona aquesta situació, tots ells s’ajunten, es treuen les mascaretes i, finalment, els pobres polls poden saltar, com abans, d’un cap a l’altre. És una situació impossible de ser evitada i si a la vostra oficina, al vostre bar, forn, escola, gimnàs o redacció es produeix, també passarà, perquè és una situació tan letal com inevitable.

La situació és aquesta: un dels companys de feina, en Senserrich, rep un missatge al mòbil d’un company absent; en Romaguera. Es posa les ulleres de veure-hi de prop, i, oh, meravella, somriu extasiat. Crida els altres. “En Romaguera ha enviat una foto del nen...!”, exclama. Frase màgica. De diversos punts de l’oficina se senten “Ois” il·lusionats. En Romaguera està de permís de paternitat i, fixa’t tu, ara acaba d’enviar una fotografia de la criatura. Com oques, tots els companys s’abraonen cap al mòbil. “Ooohhh...”, exclama la Gatius. “Que moooonooo”, quequeja en Sistachs. “Quina monaaaada...”, fan, a duo, la Romagosa i en Riudoms. Adéu distància social, adéu bombolla.