Què és metàtesi i què és paraula mal dita?

Parlàvem l'altre dia de les metàtesis: una sàvia estratègia que altera l'ordre dels sons d'un mot per facilitar-ne la pronúncia.

Les metàtesis han hagut de lluitar amb un academicisme que sovint les ha considerat paraules mal dites, ignorant que el que aco moda la llengua al parlant sovint la millora.

En aquest estira-i-arronsa, algunes s'han imposat, d'altres han perdut i d'altres encara batallen.

Dues metàtesis triomfants són òliba per òbila i trempat per temprat . Dues que s'han estavellat contra la norma són gavinet per ganivet i llangonissa per llonganissa . I dues que encara batallen són quitxalla per xicalla -s'imposa la metàtesi- i euga per egua o àliga per àguila -més aviat guanya la forma culta-.

De vegades a la metàtesi la frena l'arrel lèxica: saïm ( llard ) frena l' ensiamada de Mallorca, que ha de ser ensaïmada . L'única enciamada bona és d' enciam i gairebé sempre en diem amanida .

Hi ha una cas, però, que mereix que ens hi aturem: és el de darrere . Aquest adverbi -aglutinació de de rere - acaba en e seguint la pronúncia occidental i contra el criteri inicial de Fabra . Ara darrera, malgrat el títol d'alguna obra de teatre, és només el femení de darrer .

Però la forma metatètica radere era la més usada en molts dialectes i es manté força viva. L'Alcover-Moll, l'únic diccionari que la recull, la titlla de vulgarisme. No sé què té de vulgar fer més fàcil una pronúncia i potser ja seria hora d'admetre radere en registre col·loquial.