El que sí que importa
“Apartir d’ara haureu de pagar l’impost de les hipoteques”, els diu el mag Pedro Sánchez als bancs. “M’importa!” [en to sorneguer], com haurien dit les meves filles de cinc anys. És a dir, que tant se’ls en dona, perquè ja carregaran la mateixa quantitat en un altre concepte d’aquells que la majoria de mortals no sabem què són però que paguem religiosament. Ja he firmat dues hipoteques i confesso que ni sabia que existia aquest impost: només sé que vaig haver de pagar molt.
Però bé, anem al que volia anar. Per manifestar indiferència davant una amenaça (“Si no t’acabes la sopa no hi haurà conte”), ara la quitxalla (he comprovat que tots els companys de les respectives classes ho fan) et deixen anar aquest “M’importa!” i fan veure que es queden tan tranquils. No sé d’on l’han tret, però podria ser pitjor (i ho serà): si tot continua en la mateixa direcció, d’aquí uns anys segur que diran “Em dona igual”. I mira que tenim maneres variades d’assegurar que el que sigui que ens volen fer creure que passarà no ens afecta: tant me fa, m’és igual, tant és, tant li fa, tant se val, no em fa res, tant se me’n dona. Aquest últim s’està perdent, potser perquè crea dubtes per l’altre extrem, perquè té aquest donar que sovint ens fa posar en guàrdia inútilment, només per excés de zel. De fet, és una estructura més genuïna que l’ara molt més estès no m’importa. I és que encara que aquesta expressió sigui possible en català i, per tant, totalment normativa, el cert és que no és el que tradicionalment s’havia dit fins fa pocs anys. Passa sempre: l’estructura paral·lela al castellà desbanca la resta. Els nens han creat llenguatge nou a partir de l’expressió que entenen tots, sàpiguen català o no, és a dir, a partir de l’expressió més semblant al castellà.
En tot cas, el que no haurien de dir els bancs catalans (en queda algun?) és “dona igual”, la traducció literal de l’estructura castellana da igual, que en català no funcionaria si no fos perquè compartim espai mental amb el castellà. (Proveu de dir-li a un anglès que això que allà plogui cada dia gives the same, a veure quina cara us fa.) Ara els que remenen els diners de tots ja estan tranquils, només els feia patir que haguessin de tornar tot el que els hem pagat fins ara en concepte d’aquest impost, i com que ja s’han assegurat que això no passarà, no els ve d’aquí. Tot canvia perquè res no canviï.
Així doncs, el que li podríem preguntar al senyor Sánchez és si li faria res deixar de tractar-nos com si fóssim justets. Millor això que dir-li “si li importaria...” Per què, si també és possible? Doncs perquè aquesta expressió és igual d’habitual (en algunes zones fins i tot més) i utilitzar-la ajuda a reforçar la personalitat del català, és a dir, a apujar l’autoestima dels parlants. ¿Fa el mateix efecte substituir preguntar per demanar, com exigeixen els defensors a ultrança del català pur? De cap manera. Demanar com a sinònim absolut de preguntar (“Com et dius?, li va demanar la noia) no és viu entre la majoria de parlants i, per tant, obliga a certa artificiositat, a més de fer planar dubtes sobre un mot totalment integrat i gens sospitós de res com és preguntar.
El que de veritat ens hauríem de demanar (soc una provocadora, sí!) és per què, si a Sánchez se li veu tant el llautó amb tot això dels bancs i les hipoteques, els principals analistes asseguren que aquesta mesura li farà guanyar popularitat. I això sí que ens ha d’importar per força.
