I què hem de fer amb l'esquerra?

JOAN MANUEL TRESSERRAS

Benvolgut Josep, d'ençà del 2009 hem tingut un parell de converses sobre l'esquerra a Europa i les seves perspectives. Recordo que en la primera venies a dir que no demanaves una esquerra anticapitalista però sí, com a mínim, que fos crítica amb el capitalisme. Una esquerra capaç de mirar més enllà de les properes eleccions i de replantejar les seves maneres de fer política.

De moment, animats per l'aire de revolta democràtica que han encetat tunisians i egipcis, continuem on érem. Veurem si en la nova tongada de congressos algun partit aborda amb prou radicalitat el descrèdit de la política i l'erosió de legitimitat dels models vigents de democràcia representativa. Sobretot a Catalunya, on hem legislat sobre gairebé tot, però no hem pogut consensuar una llei electoral pròpia.

Davant el predomini de xarxes globals de poder econòmic per damunt d'unes afeblides estructures de poder polític, tu destacaves la capacitat creixent de xantatge de les primeres i l'escassa capacitat de resposta de les segones. Estats locals adaptant les seves polítiques, també locals, al dictat de les forces del gran mercat i el capital, si em permets la simplificació. I les esquerres? Poca cosa: manca d'objectius engrescadors ben formulats i d'unes pràctiques polítiques ben identificables per assolir-los.

Podem atribuir la reacció defensiva de les esquerres davant la crisi a la necessitat de protegir l'estat del benestar i les conquestes socials obtingudes en les lluites del passat. Però en el lloc de les utopies propositives que van inspirar aquelles lluites i conquestes, ara què hi ha? Les antigues aspiracions de les esquerres, inspiradores d'una densa tradició, no troben formulacions noves. No ens agrada el món on vivim, però -perplexos- no sabem com canviar-lo o -covards- no tenim la gosadia de fer-ho. Més aviat, davant la crisi i el mal resultat de les nostres polítiques per fer-hi front, ens hem abandonat al descoratjament i l'elusió de responsabilitats.

Potser massa condicionat per les limitacions percebudes en l'acció del govern anterior i les forces que li donaven suport, penso que només un procés sever de refundació organitzativa i de rearmament ideològic i polític pot vigoritzar les esquerres i posar-les a l'altura de la seva pròpia tradició i de la que ja despleguen els emergents moviments socials. T'asseguro que mantinc l'optimisme de la voluntat, però m'anirien bé els teus arguments positius per alimentar-lo. Una abraçada.

JOSEP RAMONEDA

Gràcies, Joan Manuel. Ja m'agradaria poder aportar raons de la intel·ligència per reforçar l'optimisme de la teva voluntat, però em temo que no me'n sortiré. Estem en un moment ben rar: potser per primera vegada a la història ens trobem en una societat en què tot es susceptible de ser consumit: les persones i les coses. I l'esquerra no sap què dir ni com situar-se davant d'aquesta situació.

Aquests dies, com saps, hem tingut per aquí Claudio Magris. Em deia que cada cop que engega la televisió i es troba amb l'allau de productes porqueria de la factoria Berlusconi li entra una profunda irritació amb si mateix. Alguna cosa hem fet molt malament tant els intel·lectuals com els polítics de l'esquerra, alguna cosa se'ns ha escapat que no em sabut veure ni entendre. La societat ha fet una mutació que ha agafat l'esquerra amb un instrumental interpretatiu insuficient i gastat.

Dit d'una altra manera, l'esquerra ha perdut la paraula. Davant dels canvis del món ha tingut dues reaccions impròpies, en el sentit que l'allunyaven d'una de les seves raons principals de ser: el canvi social. La primera reacció ha estat defensiva, que és el que l'esquerra no ha de ser mai. S'ha parapetat en la defensa -sovint amb la boca petita- de l'estat del benestar, sense pensar en la seva evolució i renovació. La segona ha estat mimètica. A mesura que l'aparell conceptual donava senyals d'insuficiència, l'esquerra s'ha posat a remolc de la dreta. I les conseqüències tots les coneixem: absència de discurs propi, acceptació del pensament hegemònic com a ineluctable i consolidació de l'hegemonia conservadora. En lloc d'entrar en la disputa per l'hegemonia ideològica s'ha decidit acceptar resignadament la situació. Quan l'esquerra diu que el més important és la gestió, senyal que no hi ha idees ni projectes. Tu ho vas viure de dins: fets, no paraules, la consigna de la davallada definitiva. L'esquerra, si perd la paraula, desapareix.

No és fàcil el dol del tripartit. En aquest país hi ha una gran tendència a oblidar el que no ens agrada. ¿Has sentit parlar darrerament del Fòrum de les Cultures? Fa set anys i sembla que no hagi existit mai. Amb el tripartit, podria passar igual. I seria un error greu, perquè l'esquerra, si vol governar Catalunya, haurà de reconstruir noves i renovades aliances. I l'anàlisi del fracàs és bàsic per no tornar a equivocar-se. A la propera carta prometo parlar de propostes. Una abraçada.