Què haurien fet Rivera o Casado amb ‘La bola de cristal’?

Aleshores, esclar, no n’érem conscients. Vull dir que només al cap d’uns anys vam entendre per què La bola de cristal havia sigut un programa excepcional. De fet, jo crec que molts vam pensar que Lolo Rico, la seva creadora, era un senyor: no teníem internet, així que quan vèiem el seu nom als títols de crèdit era fàcil arribar a la conclusió equivocada. Va ser després, quan vam créixer i ens vam adonar de l’illa de llibertat i intel·ligència que havia suposat aquell programa, que els mitjans la van començar a entrevistar.

Per als que no us va tocar generacionalment i ara poseu els ulls en blanc davant el nostre entusiasme i excitació cada cop que algú parla de La bola de cristal : no és nostàlgia. Cada etapa ha tingut els seus casos de brillantor cultural i televisiva i res fa més ràbia que allò de “qualsevol temps passat va ser millor”. Hi havia molta gasòfia, aquells anys, però l’acumulació de valors d’aquell espai adolescent va ser realment excepcional. Des de la cinefília fins a l’humor, des de la música fins a la subversió. En temps de l’Espanya pluriempleada, va voler que el televisor fos alguna cosa més que la caixa tonta per a una generació de nois que també van poder participar de l’obertura intel·lectual de l’època.

Lolo Rico va reivindicar com poca gent el valor de la imaginació. Un dels segments breus del programa mostrava el primeríssim primer pla d’una imatge massa de prop per deduir quin n’era el subjecte. “Tens vint segons per imaginar”, deia una veu. I, al cap del temps, la càmera s’allunyava, es mostrava la imatge ja sencera i ens recordaven: “Si no se t’ha acudit res, potser hauries de veure menys la televisió”. És a dir, l’important no era endevinar-ho, sinó ser capaç de fabular, de crear.

I, després, hi havia la subversió. Els Toreros Muertos explicant el cicle de l’aigua amb pipí expel·lit per un home que ha begut quaranta cerveses i es pregunta on anirà el líquid que en aquell moment expulsa. Avui dia seria motiu de portada en un diari de la caverna i pregunta parlamentària immediata. El lema de la mítica Bruja Avería era “Visca el mal, visca el capital!” Albert Rivera o Pablo Casado demanarien tancar el programa, per podemita. (I certament La bola de cristal era una vacuna contra la temptació autoritària que campa aquests últims temps per Espanya.)

Així que, encara que sigui pòstumament, gràcies, Lolo Rico. Per moltes coses però, sobretot, per fer una cosa ben revolucionària que, al cap i a la fi, va ser el secret del teu èxit: tractar els nens com a éssers intel·ligents.