El que has de dir o el que hem de decidir

Dirigents d'Avancem-Espai socialistaExplica Rovira i Virgili, en un excel·lent recull d'articles que va publicar com a periodista polític entre 1909 i 1932 i que han recopilat el 1988 en una iniciativa conjunta Edicions de la Magrana i la Diputació de Barcelona, una anècdota sobre el comte de Romanones que pren avui un gran significat. En aquest magnífic manual del catalanisme radical no independentista, Rovira relata l'argumentació que va fer el comte una vegada que li van preguntar si creia que a Catalunya la qüestió social faria desaparèixer la qüestió sobiranista. "Suposem -va dir- que estic malalt i que habitualment tinc un fort mal de cap. Un dia de temps rúfol surto al jardí i agafo una pleuresia. Esclar, mentre la pleuresia segueix el seu curs, no em recordo del mal de cap. Però al capdavall la pleuresia es cura, i el mal de cap torna a sortir de nou". Paràbola molt fàcil de comprendre però que avui, gairebé un segle després, hi ha moltes persones a la península Ibèrica, fins i tot des de posicionaments progressistes, que no entenen. Tampoc a Catalunya.

" Sois fundamentales, os necesitamos, como siempre, en este proyecto de defensa de la unidad de España que representamos ". Aquesta crida feta el cap de setmana passat al socialisme català no va ser precisament efectuada des de posicionaments similars als que a principis del segle passat representava el famós comte, empresari i polític liberal. Mentrestant, a Catalunya, els sindicats, aliats naturals dels socialistes catalans, brandaven a favor de la democràcia: "Catalunya serà el que els catalans vulguem que sigui. La sobirania correspon a la gent i al Parlament", declarava Josep M. Àlvarez, secretari general de la UGT de Catalunya, expressant-se en termes molts similars als del seu homòleg a CCOO, Joan Carles Gallego. I és que en el rerefons de l'esgotadora problemàtica nacional hi ha la cruel conjuntura social. Creiem que bona part de la massa crítica que està a favor de la independència ho està amb la voluntat de trencar amb un statu quo que, políticament i socialment, resulta molt hostil a una gran part de la societat, que el vol veure modificat perquè es manté des de fa 40 anys, molt sovint sobre còmodes fonaments fàctics. Un poder establert que és capaç d'esquinçar-se les vestidures per una sandàlia però que fa el passadís en seu parlamentària als màxims responsables de l'espoli financer. Que critica privatitzacions en els pressupostos però que hores més tard avala una privatització encoberta. La consulta esdevé una magnífica oportunitat per canviar aquest statu quo i la seva casta política, per cert, gens diferent de la de més enllà del riu Sénia. En definitiva, si els catalans ho volen, la construcció d'aquest nou estat no es podrà fer sense un nou contracte social, més just. I en aquest procés el PSC ha de continuar sent una peça clau. No pot abandonar -estem convençuts que no ho farà- un espai polític que en aquests temps polítics de conflicte, d'esquematismes i d'aprofitaments populistes segurament no seria ocupat pel catalanisme.

Per fidelitat al seu repte fundacional, als seus principis, a la seva vocació de centralitat majoritària, i sobretot al seu futur, els socialistes catalans no poden virar ara el seu posicionament en relació al dret a decidir. Acordat i legal, sí, però esgotant també totes les vies possibles de diàleg. Una via legal com la que invoca l'article 150.2 de la Constitució.

Haurem de continuar sent coherents com ho hem estat en dues ocasions al Congrés de Diputats en gestos polítics inèdits al PSC. Curiosament, gairebé ningú es va sorprendre que pugéssim al tren democràtic del dret a decidir. Ara el que sorprendria seria que en baixéssim. Els sotasignants serem coherents amb aquesta línia, que creiem que és l'encertada. I el que és més important, serem conseqüents.

Som PSC. Perquè ens sentim més a prop de qualsevol crida a la unitat del catalanisme popular (origen, per altra banda, del catalanisme) que d'aquelles persones que, legítimament, fan crides a la unitat d'Espanya. Més a prop del ban de les festes majors de Granollers que de Susana Díaz. I, sobretot, perquè el dret a decidir dels ciutadans ha de ser el punt de trobada irrenunciable del conjunt de l'esquerra. Renunciar-hi diluiria el nostre repte fundacional: governar Catalunya. Un repte que va ser tan ben dissenyat en un modèlic procés d'unificació que entroncava fidelment amb les seves arrels històriques: un partit socialista i català. I federalista des d'un enfocament no unanimista. I sense amos. Com va somiar en Pallach i també en Pasqual Maragall. I en Reventós. I Obiols i Marta Mata. I tants altres.

Com altres partits socialistes, el PSC viu instal·lat en una inèrcia organitzativa, en un model de partit que ve del passat. Que concentra les decisions en elits reduïdes que ho decideixen tot. Que confecciona argumentaris sobre el que has de dir , que sense passar pels òrgans deliberatius pertinents decideixen l'orientació política -resultarà irònic- amb poc acord. Que intenta evitar a fora el que produeix a dins: el xoc de trens. En definitiva, maneres de fer política arcaiques, poc autèntiques, que en ple segle XXI tendeixen a buidar l'organització. Necessitem una organització que es retroalimenti de la societat. Que sigui societat.

La idea de "baixar de l'autobús" apareix per primer cop en el bloc d'un brillant dirigent que fa tres dècades que pren decisions a la primera línia però que actualment mai assisteix a les comissions executives. Això sí, tot sempre ratificat pel legítim bálsamo de Fierabrás socialista que cura qualsevol temptació anterior: el consell nacional.

Som partidaris d'una transició nacional tranquil·la, de majories. No estem d'acord ni amb les secessions exprés ni amb la reforma constitucional impossible i dilatada en el temps. Volem que la ciutadania es pugui expressar. Ens preocupa més el Day After que no pas la pregunta de la consulta. Pensem que ens cal una transició més democràtica que nacional. Volem contribuir a la construcció de la "Catalunya que ve".

Diumenge vinent les nostres posicions segurament seran minoritàries al consell nacional. Però que ningú ho dubti, també som PSC i continuarem lluitant des del PSC. L'última paraula la té la gent, que és la que ha de decidir. Sense gaires argumentaris previs.