Per què guanyarem
“Catalunya es constitueix com una república de dret, democràtica i social”. Aquesta definició del nou estat català, recollida al tros de text que coneixem de la llei de transitorietat jurídica, pactada per Junts pel Sí i la CUP, resumeix com poques frases l’ambició d’una gran part del poble de Catalunya. L’altra part, la que no sembla donar suport a la independència, o no n’hi dóna de cap manera, s’ha d’agafar a les possibilitats, ja posades a prova, de la Constitució espanyola del 1978: “ 1. España se constituye en un estado social y democrático de derecho, que propugna como valores superiores de su ordenamiento jurídico la libertad, la justicia, la igualdad y el pluralismo político. 2. La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la nación española, patria común e indivisible de todos los españoles, y reconoce y garantiza el derecho a la autonomia de las nacionalidades y regiones que la integran y la solidaridad entre todas ellas ”. Moltes d’aquestes persones, però, ja són conscients que, al cap de quaranta anys de l’aprovació de la Constitució, Espanya ha estat incapaç de garantir la igualtat, la justícia i la solidaritat per a tots els seus ciutadans. El dret al reconeixement de les nacionalitats, també recollit al text constitucional, ha estat befat per la política i minimitzat per la jurisprudència del Tribunal Constitucional. La capacitat solidària dels catalans ha estat portada a l’extrem de l’espoli objectiu, sense que ningú ja no es vegi amb cor de negar-ho. I, malgrat tot, com no es cansa de dir en Joan Amorós, malgrat tot seguim liderant econòmicament el sud d’Europa, seguim fent empresa, seguim enxarxant-nos socialment, i seguim encapçalant els rànquings de creativitat de la nostra regió continental.
Davant del “Catalunya es constitueix com una república de dret, democràtica i social”, Espanya ens ofereix actualment una tristíssima operación diálogo consistent a fer que alguns líders del Partit Popular vinguin a Catalunya a parlar. A parlar de què? ¿De la incapacitat que han tingut fins ara per comprendre l’abast, la profunditat de la pulsió independentista del país? El diàleg ofert a Catalunya pel govern de l’Estat és segurament el menys creïble de tota la història recent espanyola. És un diàleg en el buit, un diàleg gestual en el temps de la postveritat, o de la neomentida. El president Rajoy ha convertit la inacció en la marca d’aigua de la seva política. No li ha anat malament potser perquè Espanya està més preparada que cap altre país per sentir dels seus principals líders polítics allò de “ Hágame caso, haga como yo: no se meta en política ”. Rajoy sembla el principal deixeble d’aquesta coneguda francesilla. El diàleg en el buit que ofereix el govern de l’Estat és un diàleg para no meternos en política perquè de fet estan incapacitats per sortir del cul-de-sac en què s’han ficat: en el temps del diàleg processen exconsellers per haver posat urnes al carrer; en el temps del diàleg, del seu diàleg, processen regidors que parlen de truites i d’ous. En el temps del diàleg poden processar, i fins i tot inhabilitar, la presidenta del Parlament per haver deixat que el Parlament fes la seva feina. En el temps del diàleg descobrim altre cop que la igualdad y el pluralismo, reconeguts a la Constitució, no són iguals per a tots els espanyols.
No som tants els que fa trenta anys militàvem en l’independentisme. Per això, com que tots ens coneixem, sabem fins a quin punt el debat sobre les diferents vies per assolir els objectius d’emancipació nacional va arribar a ser important. L’independentisme, en frase de Ramon Barnils, es va autoimposar esdevenir tranquil (valdria la pena recuperar aquell article, L’independentisme tranquil, i rellegir-lo). En un moment determinat fins i tot Espanya va dir: en absència de violència tots els debats són possibles. No era cert. Espanya temia i tem la tranquil·litat del nacionalisme català, arrelada en el que som, i en el que volem ser. Ho havia dit Felipe González l’any 1984 a Toledo (ETA va cometre aquell any més de trenta assassinats): “ El terrorismo en el País Vasco es una cuestión de orden público, pero el verdadero peligro es el hecho diferencial catalán ”. Perquè aquesta tranquil·litat ens legitima, i ens fa avançar sociològicament. Per això guanyarem. No sé si aquest mes de setembre, o més endavant. En tot cas, ara sí que podem dir que ens en sortirem. Perquè a la falta de veritat, al cop de porta constant, a la inacció dolosa dels diferents governs espanyols, nosaltres hi hem contraposat el somni convertit en acció política, ara ja tangible, d’un país constituït com a república de dret, democràtica i social.
