El ‘Brexit’ i el miratge de l’angloesfera
Un dels arguments més estrambòtics al·legats pels partidaris que la Gran Bretanya surti de la Unió Europea és la idea que un Regne Unit autoexiliat adquirirà una nova rellevància mundial i exercirà, fins i tot, un paper de lideratge com a centre de l’angloesfera. La idea és que hi ha un grup de països -articulat al voltant dels Five Eyes, l’aliança de serveis d’intel·ligència formada pels EUA, el Regne Unit, Austràlia, el Canadà i Nova Zelanda- que comparteixen un patrimoni comú tan gran -la llengua, la història, el dret, les institucions democràtiques i uns valors respectuosos amb els drets humans- que poden esdevenir una força nova i unida de cara a la pau i la prosperitat mundials.
Afirmen que la capacitat de la Gran Bretanya per impulsar aquest grup i esdevenir-ne l’ànima compensarà de sobres l’exclusió d’una UE escleròtica, dividida des del punt de vista cultural i lingüístic, i cada vegada més marginada.
Potser sóc un colon carregat de prejudicis, però deixeu-me detallar els motius pels quals tot això em sembla una fantasia. El problema fonamental dels defensors de l’angloesfera és que, segurament, cap dels candidats a ingressar en aquest nou club té el més mínim interès -geoestratègic, econòmic o polític- a formar-ne part.
Des del punt de vista geoestratègic, la partida principal es juga -com s’ha jugat gairebé sempre des que se’n té constància- en el camp de la geografia, no en el de la història, i el partit més important de tots en un futur pròxim és la incipient competència entre els EUA i la Xina per la supremacia mundial. Sens dubte, els EUA volen aliats i socis que els ajudin a frenar qualsevol extralimitació de la Xina a l’Est Asiàtic, i hi ha països anglòfons, com Austràlia, Singapur, Nova Zelanda i sobretot l’Índia, que comparteixen aquest idea perquè promou el gir dels Estats Units en aquesta regió. Però, en conjunt, per als EUA encara són més importants el Japó, Corea del Sud i els països del Sud-est Asiàtic -gens vinculats al món anglosaxó-, sobretot Indonèsia, el Vietnam i Tailàndia; el president Barack Obama els ha acollit fa poc a Califòrnia, en una cimera sense precedents dels Estats Units i l’ASEAN (Associació de Nacions del Sud-est Asiàtic). Una relació més estreta o formal amb el Regne Unit no aportaria absolutament res en aquest sentit.
Els EUA valoren molt les seves relacions amb la Gran Bretanya i el Canadà com a membres que són de l’OTAN, sobretot arran dels nous enfrontaments amb Rússia. Però la utilitat del que Austràlia, Nova Zelanda i un grapat de països anglòfons remots podrien aportar a aquesta qüestió no és gens evident.
També costa molt imaginar-se els dirigents nord-americans dedicant temps i energia a assistir a les reunions del caps de govern de la Commonwealth, perquè en el fons a això es reduiria qualsevol estructura formal de l’angloesfera; i costa d’imaginar tenint en compte que l’última vegada que la Commonwealth va influir d’una manera tangible en un problema important d’àmbit internacional va ser en la lluita contra l’apartheid, i d’això ja fa dècades. Els defensors de l’angloesfera també podrien reflexionar sobre el fet que les veus que donen suport al Brexit s’assemblen sorprenentment a la tribu d’analistes polítics neoconservadors que van empènyer la Gran Bretanya a participar en la Guerra de l’Iraq.
Austràlia, per la seva banda, creu que el futur de la seva seguretat està totalment lligat a la regió indopacífica. Tot i que els australians valorem el que actualment queda del nostre passat a la Commmonwealth -com ara la participació de la Gran Bretanya en el grup dels Five Eyes, així com els Five Power Defense Arrangements, uns acords de defensa que vam firmar amb Malàisia, Singapur, el Regne Unit i Nova Zelanda-, la veritat és que el Regne Unit no ha aportat res d’importància a la defensa de la regió des de la caiguda de Singapur el 1942.
En el terreny econòmic passa el mateix. Les relacions amb l’angloesfera eren molt importants per als australians i altres països abans que el Regne Unit s’incorporés al Mercat Comú Europeu. El trencament d’aquests lligams va ser dolorós per a la nostra indústria làctia i per a altres, però, lògicament, per a la Gran Bretanya va pesar més la defensa realista dels seus interessos. Ara per a nosaltres pesen més els nostres propis interessos.
En el cas d’Austràlia, el nostre futur comercial està lligat a acords globals d’abast mundial o com a mínim a tractats substanciosos d’àmbit regional, com ara l’Aliança Transpacífica, amb els EUA com a principal actor, o l’Associació Econòmica Integral Regional, que estan negociant l’ASEAN, Austràlia, la Xina, l’Índia, el Japó, Corea del Sud i Nova Zelanda. Costa veure quin valor podria afegir a aquesta combinació la incorporació d’un altre grup anglosaxó.
És evident que els EUA pensen el mateix. Estan invertint les seves energies en altres tractats de lliure comerç de caràcter regional, com l’Associació Transatlàntica de Comerç i Inversió (TTIP) amb la UE. A més, el representant per a afers comercials Michael Froman va deixar clar, a l’octubre, que si la Gran Bretanya sortia d’Europa, als EUA no els interessava negociar-hi un acord de lliure comerç.
Potser, però, la veritat més difícil de pair per als britànics que somien en l’angloesfera és que, que jo sàpiga, en cap dels països candidats hi ha cap mena de predisposició política a construir una nova associació mundial dels que se senten superiors per la seva llengua i cultura. El fet és que, en realitat, ja no ens considerem anglosaxons.
És cert que molts dels que vivim a l’anomenada angloesfera encara sentim nostàlgia de la Gran Bretanya. Pel que fa a mi, per exemple, només l’escriptor de viatges Bill Bryson supera la meva passió per les passejades per la campanya anglesa i els pubs. Però, com se sol dir, la nostàlgia ja no és el que era. La crua realitat és que, si la Gran Bretanya se’n va d’Europa pensant que ho podrà compensar creant un nova associació internacional que sigui seva i influent, es trobarà molt sola.
Copyright Project Syndicate