Què genera inseguretat ciutadana?

La seguretat ciutadana és un element fonamental en les nostres vides: sortir de casa, passejar amb tranquil·litat, prendre un cafè o simplement asseure’s al banc d’un parc no constitueix un privilegi sinó un dret que ha d’estar a l’abast de qualsevol. No s’hi val a pensar que els temps han canviat i que la Barcelona turística que aporta riquesa també genera dificultats de convivència o un possible augment dels riscos de seguretat. Tampoc no em semblen arguments raonables els que al·leguen que la immigració té la culpa de tot, o bé concloure que la dotació policial és insuficient, que les lleis no són tan severes com caldria o que jutges i jutgesses les apliquen amb poca duresa. Tot plegat té una part de veritat, però no prou per abordar holísticament un tema tan complex com el de la seguretat ciutadana. Però anem a pams.

Les estadístiques són un bon indicador i pel que fa a aquesta qüestió no m’hi entretindré gaire, ja que han aparegut en diversos mitjans de comunicació. Sigui com sigui, el cert és que Barcelona hi apareix com la ciutat espanyola amb un nombre més alt d’infraccions penals denunciades. Aquesta dada és especialment significativa si ens fixem en el 2018 i la primera meitat del 2019, en què es constata un augment dels delictes de furt i un increment especialment significatiu dels robatoris amb violència, xifrat en un 33%; per tant, es calcula que cada dia es produeixen uns 40 robatoris amb violència a la ciutat. Excloc d’aquesta anàlisi els cinc homicidis que es van produir al mes de juliol, que representarien gairebé la meitat dels esdevinguts el 2013, el 2014, el 2015 i el 2016, en què tan sols es donaven deu casos a l’any, cosa que representa una xifra baixa de criminalitat en delictes tan greus. En aquest sentit, i malgrat l’impacte de la notícia, caldrà esperar com a mínim fins a final d’any per fer-ne una anàlisi rigorosa.

La resposta més fàcil és pensar que amb més policia es resoldrà el problema. Sens dubte una dotació policial més gran exerceix una força intimidatòria i, per tant, les possibilitats d’impunitat a l’hora de cometre un delicte són més baixes, però posar totes les esperances en el control policial respon a un concepte antic de seguretat. El mateix diria de la manera actual d’afrontar fenòmens com la venda il·legal coneguda com a top manta, l’arribada de menors migrants no acompanyats o la delinqüència que s’associa a la immigració. La gran majoria d’aquestes persones no travessen la frontera per delinquir sinó que fugen de situacions insostenibles als seus països d’origen. Però un cop són aquí s’ha de reconèixer que sobreviure-hi no és fàcil i que hi ha nombrosos factors de risc que en poden condicionar la conducta. Per tant, delimitar una línia divisòria nítida entre irregular, il·legal o delictiu potser és possible en termes legals, però no en circumstàncies o forma de vida. A les presons catalanes, un 45% dels interns són estrangers, però, més enllà d’acceptar la realitat d’aquestes xifres, hauríem d’analitzar-ne sobretot les causes. Tampoc no seria sobrer preguntar-se si és que les persones immigrants delinqueixen molt més que les de nacionalitat espanyola, o bé si la pressió policial és molt més intensa sobre aquests col·lectius.

I, ja finalment, voldria referir-me a la petició, apareguda aquests dies amb intensitat, que la multireincidència sigui castigada de manera més severa, amb penes de presó fins i tot en els casos de furts lleus. Sobre aquesta qüestió el Tribunal Suprem ja va fixar la seva postura el 2017, en interpretar que no es pot castigar amb pena de presó l’autor d’un delicte de furt inferior a 400 euros encara que sigui multireincident, d’acord amb el principi de proporcionalitat de les penes -i no es pot convertir una multa màxima de tres mesos en una pena de presó que pot arribar als tres anys-. A mi un cop més em sorprèn aquesta confiança que l’amenaça d’una pena de presó tindrà un efecte intimidatori. Aquest tipus de delictes segurament mereixen un retret penal més sever en els casos de multireincidència, però no trobo ni l’eficàcia, ni la utilitat ni la proporcionalitat en el fet d’ampliar-los a una pena privativa de llibertat. ¿No creuen que seria molt més efectiva una reforma que encaminés la pena a algun tipus de restauració a la víctima o a la comunitat, acompanyada, per exemple, de mesures d’allunyament dels llocs habituals de reiteració delictiva?