Què ha de fer Junts?

Des de l’1 d’octubre del 2017 que el fet de votar ja no és de per si un acte esperançador, transformador. El que ja sap tothom a Espanya i a Catalunya és que des del 1978 cada elecció semblava que poc o molt podia canviar les coses, que com a mínim tot era parlable en absència de violència, que en democràcia tothom podia tenir l’oportunitat d’avançar cap al seu somni... fins que va arribar l’1-O, després dels seus llargs preliminars, i es va veure que això de votar servia només per a algunes coses. Des d’aleshores que tota la població catalana (independentista o no) veu les urnes amb un escepticisme molt més gran, fins i tot amb certa amargor. D'aquí no només l’auge de l’abstenció, sinó també la manca d’entusiasme electoral envers cap partit o cap idea. La tristesa regnant és general, s’escampa en totes les ideologies, i tothom, pensi com pensi, ha de carregar la seva feixuga “conllevancia” amb un fet objectiu: a Espanya i a Catalunya no es pot parlar de tot, van pegar als votants indiscriminadament i van empresonar i perseguir tot un govern. Qualsevol anàlisi electoral, o postelectoral, ha de tenir en compte aquest quadre anímic del país. El trauma, sí.

En aquest context arriben les passades eleccions generals, que per caramboles de la vida donen la clau de la governabilitat espanyola al partit del president Puigdemont. Abans de respondre la pregunta que encapçala aquest article, convé tenir presents els punts que enumerava la resolució de l’assemblea de representants del Consell d’Europa l’any 2019. Entre ells, els referents a la reforma dels tipus penals que havien d’equivaldre a la despenalització de la convocatòria d’un referèndum “il·legal”, només s’han complert a mitges. I l’últim, el que parla del diàleg, “recomanava” una negociació que respectés tant la Constitució espanyola com els drets humans. Com que Pedro Sánchez diu que les amnisties i els referèndums no són constitucionals, només hi ha dues opcions: modificar la Constitució a l’estil Miguel Herrero de Miñón (o cedir la competència, a l’estil britànic, com ja es va fer amb el trànsit per als Mossos) o bé fiar-ho tot a la defensa dels drets humans (és a dir, deixar que els tribunals europeus decideixin). En tot cas, hi ha vies “constitucionals” que poden acostar Espanya a marcs que li estalviïn possibles derrotes judicials. Això és just el que suggeria el Consell d’Europa en el seu últim punt, però fins ara res de res. El balanç del diàleg fins ara ha estat un “us perdono” petit, limitat i condescendent.

La segona premissa és que Junts no deu res a Pedro Sánchez, ni a l’estabilitat governamental espanyola. Recordem el mantra que es repeteix en el subconscient general: “Aquesta gent ha pegat ciutadans, ha suspès l’autonomia i encara persegueix independentistes”. Ara la Fiscalia ha tornat a demanar a Llarena que cursi ordre de recerca i captura contra el president Puigdemont, just l’endemà de les eleccions. Per tant, Junts no pot deixar de mantenir les seves dues condicions impertorbablement. El cicle electoral s’acaba amb les eleccions catalanes, que és on tothom ensenyarà les seves cartes i on l’independentisme pot recuperar definitivament la pilota. Si garanteix no tornar a fallar penals sense porter, el moviment pot revifar amb molta més força. No sé quan convocarà Aragonès, suposo que no pas enguany. Però fins que es completi el cicle, Junts només pot seguir el seu propi guió, constatar que la situació és d’excepcionalitat i no provar d’actuar com si les circumstàncies fossin normals. Passar pàgina? I tant, però per a escriure la següent.

Abans he dit que algunes reformes constitucionals podien teòricament aplanar el terreny, però la majoria del PP al Senat fa impossibles aquestes reformes de fons. Una opció que té Pedro Sánchez és fer un “apoyaré” referent a l’Estatut que van votar els catalans abans de la seva retallada, i crec que la cosa pot anar per aquí: no provar de reformar Espanya, sinó tornar a fer l’il·lusionisme de Zapatero (“votaréis vuestro futuro”, deia Yolanda Díaz), amb un Tribunal Constitucional diferent. Si aquesta és l’oferta, si això és tot el que tenen, què hauria de fer Junts? Tornar la pilota al lloc que li pertoca, que no és en el joc de l’autonomia sinó en el de la sobirania. És a dir: el que ha de fer Junts és estrenar un nou estil de negociació, fins ara inèdit, que diu així: “Tot això que ens expliquen està molt bé, però és que, com anàvem dient ara fa sis anys, si de cas nosaltres ja anem tirant”.