El que ens falta saber per salvar el clima

Aquests últims anys, el concepte de pressupost mundial de carboni s’ha consolidat com a element fonamental per al debat internacional sobre política climàtica. Aquest pressupost defineix la quantitat de diòxid de carboni que podem emetre a l’atmosfera per mantenir l’escalfament per sota de 2 ºC, l’objectiu fixat per les Nacions Unides.

El concepte del pressupost és ben senzill: si es defineix explícitament el total de la resta d’emissions, tindrem un full de ruta per a l’actuació política i econòmica. Per ajustar-nos al pressupost, el Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC, segons les sigles en anglès) calcula que, entre el 2010 i el 2050, hauríem de reduir les emissions mundials de gasos d’efecte hivernacle entre un 40% i un 70%. Després les emissions haurien de baixar fins a un nivell nul o negatiu a finals de segle.

Ara, però, mentre aquesta setmana es reuneixen a París els delegats que assistiran a la que previsiblement serà la cimera més decisiva de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic, ja correm el perill de carregar-nos aquest pressupost. Si es posen en pràctica els plans presentats per més de 180 governs, el 2040 com a molt tard la humanitat ja s’haurà gastat tot el pressupost de carboni. No sembla realista la possibilitat de respectar el pressupost originari definit per l’IPCC.

Així doncs, què hem de fer? Aquí és on entra en joc el pensament màgic, així com una comptabilitat discutible i unes expectatives molt dubtoses sobre la tecnologia del futur. En diuen emissions negatives.

Les emissions negatives són l’altra cara de les emissions. La idea és crear una tecnologia que elimini directament el diòxid de carboni de l’atmosfera. Això deixaria marge per a unes emissions de combustibles fòssils força més elevades durant les pròximes dècades. Per compensar-ho, començaríem a eliminar cada vegada més diòxid de carboni de l’atmosfera per arribar finalment, el 2070, a l’objectiu de zero emissions fixat per l’IPCC i baixar encara més després. El problema del clima quedaria resolt; si més no, segons els models climàtics.

Però en tot aquest supòsit hi ha un problema. El mateix Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient ja ho assenyalava en un informe de l’any passat: “En teoria, la captura de carboni o les emissions negatives es podrien aconseguir amb una àmplia reforestació i el creixement dels boscos, o amb plans que combinessin l’ús de la bioenergia amb la captura i emmagatzematge de carboni. Però la viabilitat de sistemes d’aquesta envergadura encara és incerta. Tot i que semblen viables a petita escala, la pregunta és fins a quin punt es poden ampliar sense donar lloc a unes conseqüències socials, econòmiques o mediambientals inacceptables”.

Els climatòlegs i economistes aposten principalment por una nova tecnologia anomenada bioenergia amb captura i emmagatzematge de carboni o BECCS (segons les seves sigles en anglès). Consisteix en el cultiu d’una vegetació de ràpid creixement, o biomassa, que absorbeixi el diòxid de carboni de l’atmosfera. Els arbres o cultius energètics es cremarien en centrals elèctriques, i les emissions es capturarien i es bombarien sota terra. Aquesta tecnologia també es podria afegir als processos industrials que utilitzen biomassa, com ara les fàbriques de pasta de paper o les plantes d’etanol.

Però en aquests moments la tecnologia BECCS no s’aplica a gran escala. I encara que s’apliqués, la immensitat de l’empresa supera tot el que fins ara coneixem. Si volguéssim aconseguir les emissions negatives que constitueixen un component fonamental dels models de l’IPCC, hauríem de plantar uns 500 milions d’hectàrees de cultius de biomassa: una superfície una vegada i mitja més gran que l’Índia. També caldria disposar d’una capacitat enorme de transport i emmagatzematge per al diòxid de carboni extret de l’atmosfera.

Aquesta enorme empresa forma part dels càlculs dels investigadors, grups ecologistes i responsables polítics quan afirmen que encara es pot assolir un objectiu de 2 ºC.

És evident que el fet d’incloure les emissions negatives en aquests models comporta un avantatge decisiu: permet als economistes augmentar considerablement els pressupostos de carboni calculats pels científics. Els uns i els altres basen els seus càlculs en la mateixa quantitat neta d’emissions. Però com que els pressupostos dels economistes també tenen en compte les emissions negatives, deixen un marge per a unes emissions de combustibles fòssils considerablement més altes en les pròximes dècades, amb la qual cosa exposen el món a contreure un deute de carboni. Aquests deutes de carboni, acumulats per la superació del pressupost originari, es pagaran durant la segona meitat del segle. Si més no, això és el que esperen.

L’opinió pública no ha parat gaire atenció -o gens- a aquestes consideracions, i ni tan sols els responsables polítics solen ser conscients de la quantitat d’emissions negatives amb què els economistes compten per al futur. Els models de l’IPCC preveuen unes emissions negatives d’unes 600 gigatones de diòxid de carboni per a l’any 2100, cosa que equival a més de 10 anys de les actuals emissions. És la quantitat de diòxid de carboni que d’una manera o altra hem de treure de l’atmosfera.

Siguem sincers. Aquest plantejament es basa en uns càlculs molt dubtosos i dóna per feta l’existència d’unes tecnologies amb uns riscos que no s’han estudiat prou, i que s’han debatut públicament encara menys. És cert que no totes les tecnologies aplicables per eliminar el diòxid de carboni de l’atmosfera necessitarien unes superfícies terrestres immenses ni una enorme capacitat d’emmagatzematge de carboni. Però això no vol pas dir que els mètodes alternatius, com ara la captura directa de l’aire o tirar calç al mar, hagin de suscitar menys oposició pública.

Hem de debatre seriosament els efectes de les tecnologies dissenyades per eliminar el carboni de l’atmosfera terrestre -unes tecnologies que, utilitzades a gran escala, es veuen cada vegada més com un mitjà per aconseguir objectius ambiciosos en matèria de canvi climàtic-, i aquest debat no ha de tenir lloc només entre científics, sinó també en l’àmbit polític.

Perquè en aquests moments estem a punt de repetir el mateix error que ens va abocar a la crisi financera: confiar en uns models econòmics totalment allunyats del que passa al món real.