Què està frenant l’economia mundial?

Set anys després de l’esclat de la crisi financera global del 2008, l’economia mundial va continuar trontollant el 2015. Segons l’informe de l’ONU titulat Situació de l’economia mundial i perspectives per al 2016, l’índex mitjà de creixement de les economies desenvolupades ha baixat més d’un 54% des de la crisi. S’estima que als països desenvolupats hi ha uns 44 milions de persones a l’atur, uns 12 milions més que el 2007, mentre que la inflació ha arribat al nivell més baix des de l’inici de la crisi.

El més preocupant és que l’índex de creixement dels països avançats també s’ha tornat més volàtil. Això és sorprenent, perquè aquestes economies s’haurien d’haver beneficiat de la lliure circulació de capital i la distribució internacional del risc i, per tant, haurien d’haver experimentat poca volatilitat macroeconòmica. A més a més, les transferències socials, incloent-hi els subsidis d’atur, haurien d’haver permès que les famílies estabilitzessin el seu consum.

Però les polítiques dominants durant el període posterior a la crisi -l’austeritat pressupostària i el quantitative easing (QE, o expansió quantitativa: la injecció massiva de liquiditat als mercats) dels principals bancs centrals- han ofert poc suport per estimular el consum domèstic, la inversió i el creixement. Al contrari, han tendit a empitjorar les coses.

Als Estats Units, l’expansió quantitativa no ha fomentat el consum i la inversió perquè, en part, la major part de la liquiditat addicional ha tornat a les arques dels bancs centrals en forma d’excés de reserves. Això representa una generosa subvenció -en gran part oculta- de la Fed que ha anat a parar al sector financer.

Els incentius contraproduents són només una de les raons per les quals no s’han materialitzat molts dels beneficis esperats dels tipus d’interès baixos. Atès que el QE ha aconseguit mantenir uns tipus d’interès pròxims al zero durant gairebé set anys, s’hauria d’haver incentivat que els governs dels països desenvolupats demanessin préstecs i invertissin en infraestructures, educació i sectors socials. Augmentar les transferències socials durant el període posterior a la crisi hauria fomentat la demanda agregada i hauria suavitzat els patrons de consum.

D’altra banda, l’informe de les Nacions Unides demostra clarament que la inversió privada a tot el món desenvolupat no va créixer com era d’esperar, tenint en compte els tipus d’interès extremadament baixos. En 17 de les 20 economies desenvolupades més importants, el creixement en la inversió es va mantenir més baix durant el període posterior al 2008 que en els anys anteriors a la crisi; a més, n’hi ha cinc que van experimentar un descens en la inversió durant el període 2010-2015.

Globalment, els títols de deute emesos per corporacions no financeres -que se suposa que duen a terme inversions fixes- van augmentar significativament durant el mateix període. En coherència amb altres dades, això implica que moltes corporacions no financeres van obtenir préstecs, aprofitant els tipus d’interès baixos. Ara bé, en lloc d’invertir, van utilitzar els diners prestats per tornar a comprar les seves accions o adquirir altres actius financers. Per tant, el QE va estimular augments forts del palanquejament, la capitalització borsària i la rendibilitat del sector financer.

Un cop més, però, res de tot això ha ajudat gaire l’economia real. És evident que mantenir el tipus d’interès en un valor pròxim al zero no comporta necessàriament uns índexs de crèdit o inversió més alts. Quan els bancs tenen llibertat per triar, trien el benefici sense risc o fins i tot l’especulació financera en detriment d’una activitat creditícia que fomentaria l’objectiu més ampli del creixement econòmic.

Per contra, quan el Banc Mundial o el Fons Monetari Internacional presten diner barat als països en desenvolupament, imposen condicions sobre el que poden fer amb aquest capital. Per tenir l’efecte desitjat, la QE hauria d’haver anat acompanyada no només dels esforços oficials per recuperar els deteriorats canals de préstec (sobretot els que van dirigits a les petites i mitjanes empreses), sinó també d’uns objectius específics en matèria de crèdit bancari. Calia penalitzar els bancs que mantinguessin reserves excedents.

Tot i que els tipus d’interès extremadament baixos van aportar pocs beneficis als països desenvolupats, van imposar uns costos significatius sobre les economies en desenvolupament i els mercats emergents. Una conseqüència no buscada, tot i que no pas inesperada, de la flexibilització monetària van ser els forts augments dels fluxos de capital transfronterers. L’entrada de capital total als països desenvolupats va passar d’uns 20.000 milions de dòlars el 2008 a més de 600.000 milions el 2010.

En aquell moment, molts mercats emergents van tenir dificultats per gestionar l’onada sobtada de fluxos de capital. Una part molt petita d’aquests fluxos es va destinar a la inversió fixa. De fet, el creixement de la inversió als països desenvolupats es va frenar significativament durant el període posterior a la crisi. Aquest any s’espera que, en conjunt, els països desenvolupats registrin la seva primera sortida neta de capital des del 2006: un total de 615.000 milions de dòlars.

Ni la política monetària ni el sector financer estan fent el que cal fer. Sembla que el flux de liquiditat ha anat destinat de manera desproporcionada a crear una riquesa financera i a inflar les bombolles d’actius en lloc d’enfortir l’economia real. Malgrat les baixades dràstiques en els preus de les accions arreu del món, la capitalització borsària en relació amb el PIB mundial continua sent alta. El risc que hi hagi una altra crisi financera no es pot menystenir.

Hi ha altres polítiques que ofereixen la possibilitat de recuperar un creixement sostenible i inclusiu. Això comença per replantejar les regles de l’economia de mercat per garantir una igualtat més gran, més planificació a llarg termini i un control del mercat financer amb una regulació efectiva i unes estructures d’incentius adequades.

Però també caldrà fer grans augments en inversió pública pel que fa a infraestructures, educació i tecnologia. Això haurà de ser finançat, almenys en part, amb l’aplicació d’impostos mediambientals, incloent-hi impostos sobre l’emissió de CO2 i sobre els monopolis i altres rendes que han envaït l’economia de mercat i que han contribuït enormement a la desigualtat i el creixement lent.

Hamid Rashid, cap de l’Observatori d’Economia Global de l’ONU, és coautor d’aquest article.

Copyright Project Syndicate