També ens agrada el blau

El nostre món està ple de contradiccions. Avui em centraré en una d’elles per commemorar el 22 de febrer, Dia Internacional per la Igualtat Salarial. ¿Com és possible que les dones continuem cobrant menys que els homes i al mateix temps paguem més per productes suposadament femenins?

Des de principis del segle XX tenim constància escrita que les dones cobren sous inferiors per feines iguals o equivalents. Les vaguistes de la fàbrica Cotton Textile Factory que van morir a Washington en un incendi el 1908 ja reivindicaven igualtat de salari amb l’argument que “una camisa cosida per un home es cobrava a dos dòlars i si la cosia una dona, només a un”. En l’actualitat, la diferència de sou ja no es produeix de manera tan directa sinó per les condicions socioculturals que comporten que les dones treballin més a temps parcial, pateixin més atur de llarga durada, estiguin en professions poc remunerades o rarament ocupin llocs de direcció, que és on es cobren els salaris més elevats. Aquests factors, entre d’altres, tenen l’efecte d’un sou brut inferior que els homes, pel mateix període de temps treballat. A Catalunya la diferència salarial s’eleva fins a un 24% a favor dels homes, bastant per sobre de la mitjana europea (17%) i fins i tot de l’espanyola (19%).

Malgrat la constància que les dones tenen menys poder adquisitiu i són majoria entre els pobres, resulta que ens trobem sota la influència del fenomen rosa, que encareix els productes femenins. Semblaria lògic que, en cas que existeixin productes especialment adreçats a les dones, fossin més barats pel seu nivell econòmic inferior. Però el que succeeix és exactament el contrari. Algunes investigadores franceses han denunciat l’anomenada taxa rosa, que implica un cost superior per a aquells productes indicats específicament per a dones.

I no es tracta d’una especificitat francesa, ni molt menys. Alexandra Lores ha visitat els nostres supermercats i ha descrit una relació de productes comercials que, sent idèntics en la seva forma i estructura, es diferencien en el color: rosa per a les dones, variat i neutre per als homes. I ha trobat diferències en els preus que poden arribar fins als 5 euros. Colònies, gels, begudes, maquinetes d’afaitar, desodorants, samarretes i fins i tot gorres per protegir-se del sol.

Tanmateix, per molt que sembli una contradicció, es tracta en realitat de dues cares d’una mateixa moneda: són dos aspectes d’una mateixa discriminació econòmica.

L’economista Nancy Fraser denuncia que en les nostres societats existeixen dos tipus d’injustícia bàsica. Una és la que fa referència a la distribució dels recursos. Sabem molt bé que el repartiment de la riquesa no és equitatiu sinó que, per contra, les desigualtats entre les persones amb més poder adquisitiu i les que tenen menys són cada cop més grans. Lamentablement, només cal mirar les dades respecte a la ciutat de Barcelona pel que fa a renda mitjana, accés a la salut o expectativa de vida per adonar-se’n. Aquest tipus d’injustícia és la més visible i és sobre la qual normalment es posa l’accent en les reivindicacions de caràcter polític.

Però existeix un altre tipus d’injustícia i és el que l’autora anomena un “dèficit en el reconeixement” que pateixen alguns col·lectius i que comporta risc d’exclusió social o, com a mínim, de convertir algunes persones en “ciutadanes de segona”. És el que passa amb col·lectius que viuen sota un estigma social que sovint vulnera els seus drets. Persones amb orientacions sexuals diferents a l’heteronormativa, persones amb una malaltia mental o discapacitats greus, persones immigrants… hi ha un llarg llistat de col·lectius que pateixen un dèficit en la seva valoració. Aquí estaríem parlant d’un tipus d’economia no material i objectiva com és la distribució dels recursos sinó de caràcter cultural, una economia simbòlica.

Les dones són subjecte dels dos tipus d’injustícia, la material i la simbòlica. D’una banda perquè les seves condicions econòmiques són inferiors a les estàndards, però també perquè tot allò que és femení està devaluat socialment. De fet, les tasques domèstiques i de cura realitzades fonamentalment per les dones solen ser no remunerades. Per això, la bretxa salarial i la taxa rosa responen a una mateixa consideració, a un estatus de segon sexe que aprofundeix en la pobresa i perpetua la desigualtat. La lluita contra la bretxa salarial ha de comportar també, en conseqüència, la desaparició de la taxa rosa: a moltes dones també ens agrada el color blau.