Per què diuen que les empreses fugen de Catalunya?

Començo a estar tip de la cantarella que les empreses marxen de Catalunya i que les inversions s’aturen. Tot per culpa, evidentment, del sobiranisme. Des del 2012 que es va repetint sense que les dades ho acompanyin, però és lògic que hi insisteixin: els rumors fan molta feina quan es pretén introduir una idea, sobretot si és falsa.

¿S’ha observat aquests últims anys una disminució de la inversió estrangera i de l’interès dels inversors per Catalunya? En absolut. ¿S’ha detectat una fugida d’empreses superior a l’habitual abans de l’eclosió sobiranista? Tampoc.

¿No s’ha produït cap canvi, doncs? Sí, algun n’hi ha hagut. Hem patit, per exemple, que destacats membres del govern central insinuïn a inversors que els aniria millor instal·lant-se fora de Catalunya. Hem rebut travetes de cert personal d’ambaixades i d’oficines de l’ICEX a la nostra tasca de suport a les empreses catalanes que s’internacionalitzen i de captació d’inversions (també cal dir que n’hi ha molts que actuen amb professionalitat i responsabilitat i cooperen de manera correcta i cordial). I ens consten moltes gestions diplomàtiques perquè representants econòmics d’altres governs no ens rebin. En definitiva, les dificultats que hagi pogut tenir el rol públic de suport a la internacionalització de l’economia catalana no han vingut ni d’un procés democràtic exemplar ni dels recels d’empresaris o governs estrangers; procedeixen de l’hostilitat dissimulada però activa del govern espanyol.

Tot això s’ha contrarestat gràcies a la tasca de la gent que treballa per a les oficines exteriors de comerç i inversions de la Generalitat, a l’ànim i la gosadia de les nostres empreses -sobretot, petites i mitjanes-, al suport de molts catalans ben posicionats arreu del món i a la simpatia de bona part dels que han rebut pressions inapropiades.

Ara ens toca contrarestar un altre front, l’indicat a l’inici de l’article: la presentació de fenòmens normals en l’economia de mercat com si fossin tràgiques conseqüències de la “deriva sobiranista”. S’agafa la dada de 1.000 empreses que van “marxar” de Catalunya el 2014 i, partint-ne, es pontifica l’apocalipsi. S’ignora voluntàriament que es parla de canvis de domicili fiscal i no pas d’empreses que tanquen i se’n van. S’ignora voluntàriament que en “marxen” més de Madrid; concretament, 1.400 l’any 2014. S’ignora voluntàriament que n’hi ha més de 600 que vénen d’altres comunitats autònomes. S’ignora que aquest fenomen és força més antic que el sobiranisme. Tota aquesta contextualització, procedent del mateix estudi que esgrimeixen, cal ocultar-la perquè aleshores la tesi no s’aguantaria per enlloc.

Aquests advertiments que ens fan no responen, doncs, a la preocupació sinó a la mala fe. Es distorsiona la realitat per crear dubtes sobre la reputació empresarial de Catalunya i provocar d’aquesta manera l’efecte pretès: que l’economia catalana vagi malament per poder justificar així la seva oposició a la independència.

Dues són les preguntes que em sorgeixen davant aquest panorama. La primera és per què hi ha gent i entitats que s’avenen a aquest joc brut. Vull creure que una part significativa dels casos respon a una credulitat excessiva davant qualsevol rumor, per mal fonamentat que estigui, que avala les pròpies temences. En altres casos, aquesta ingenuïtat és dubtosa i s’hi ha de buscar més aviat una militància activa contra el procés, un seguiment de consignes que vénen de determinats partits o un assegurament de les posicions particulars en l’ star system de l’empresariat espanyol. Tampoc no podem ignorar l’exagerada atenció mediàtica que reben determinades entitats sense base social representativa quan difonen aquest tipus de missatges, cosa que les incentiva a persistir en els disbarats.

I d’això últim sorgeix la segona pregunta: per què hi ha tants mitjans de comunicació que s’han plegat de braços i es limiten a propagar aquestes “notícies” sense contrastar la seva veracitat ni la solvència de qui les emet? Amb una mica més de rigor professional, ni els rumors ni les manipulacions de dades passarien els filtres de la noticiabilitat o, en tot cas, serien degudament confrontats a les fonts i, per tant, perdrien la seva espectacularitat. L’economia, la política i la qualitat periodística hi guanyarien.

En tot cas, la defensa de l’empresa catalana -de la seva capacitat de generar riquesa i de crear llocs de treball- passa avui, en molt bona mesura, per denunciar tots aquests grollers intents de desacreditar el país i la seva recuperació econòmica.