El nomenclàtor polític

Com que vaig néixer gairebé nou anys després de la mort del dictador, la primera noció que vaig tenir del franquisme va ser una placa de carrer al poble dels meus avis, a Terol. Era una placa blava de llauna on en lletres blanques es feia avinent que aquell carrer que tothom coneixia com “El Calvario” en realitat s’anomenava “Calle Generalísimo”. Tret dels carrers dedicats a fills il·lustres o al sant patró, la resta dels pocs carrers del poble eren dedicats, òbviament, a Itàlia i Alemanya. Jo no tenia ni idea de qui era aquell senyor que ostentava aquell nom pompós, però sí que em semblava molt diferent dels noms de carrers i places de Mataró. També em sorprenia que hi hagués gent gran que insistís a anomenar, a la catalana manera, “plaça dels Caiguts” aquell espai que a casa meva s’anomenava “plaça de les Tereses”. El franquisme ja no tenia espai a la ciutat de la meva infantesa.

Hi he tornat a pensar a propòsit de la (interessada) polèmica sobre el canvi de carrers de ressonàncies franquistes a Madrid, i les iniciatives -sovint més polítiques que històriques- per rebatejar vies i places dels carrers de les ciutats catalanes. En primer lloc, resulta de difícil comprensió que a la capital espanyola que van governar batlles d’esquerres i de dretes, socialistes i centristes, encara figuressin al nomenclàtor homenatges de clara ressonància franquista. Si bé és cert que de la mà d’Enrique Tierno Galván i del llavors regidor del PCE Ramón Tamames, l’any 1980 van desaparèixer les vies madrilenyes dedicades a Franco, a José Antonio i a alguns dels principals noms de la mitologia del règim, em sobta que a l’Ajuntament del Viejo Profesor es gestionés el dia a dia de carrers amb noms com “Caídos de la División Azul”, “Arriba España” o “General Fanjul”, sense pensar en cap moment si tota aquella nomenclatura s’ajustava als signes del temps. Alhora, també sobta que aquest assumpte s’estigui discutint ara, quan ciutats com Mataró -valgui altra vegada l’exemple que m’és més proper- van fer aquest procés de substitució als inicis de la Transició. Llavors, l’Ajuntament encapçalat per Joan Majó va recuperar els noms tradicionals de les vies i places que ostentaven denominacions franquistes, o les va rebatejar amb noms relacionats amb la mateixa ciutat i la seva història. A Barcelona, per més que algun taxista encara s’entesti a portar-te a Calvo Sotelo, des del primer ajuntament democràtic va desaparèixer tota la faramalla feixista dels carrers.

El nom dels carrers sempre ha estat un tema polític i, sovint, reflex de les convulsions de la història. El patriarca de la Renaixença i polític Víctor Balaguer fou l’encarregat de posar nom als nous carrers de l’Eixample que es començava a construir a Barcelona. Gràcies a la seva audàcia patriòtica, els carrers més cèntrics de la capital de Catalunya són un recull de la història catalana. Carrers que evoquen des del cronista Ramon Muntaner fins al poeta Bonaventura Carles Aribau, les institucions medievals o els territoris que van conformar la Corona Catalano-aragonesa, d’Aragó a Sicília, passant per les Glòries Catalanes. El nomenclàtor, però, no sempre ha estat fixat d’una manera global, sinó que tot sovint és fill de compromisos ideològics, simpaties polítiques, complexos absurds, tradicions alienes, herències complicades, necessitat d’esborrar despropòsits i reparacions històriques. Avui l’aparició de noves formacions polítiques que qüestionen l’ statu quo i l’emergència del procés sobiranista ha tornat a primer terme el debat en molts ajuntaments.

Els més cautelosos recorden que un canvi en el nom d’un carrer suposa uns greuges per als veïns que hi viuen, que sovint no es tenen en compte quan s’adopten decisions d’aquest tipus. De tota manera, la possible molèstia veïnal no pot ser esgrimida com a forma d’obviar el debat sobre la memòria en l’espai públic. Com que és impossible posar noms a carrers que s’alcen sobre plànols d’una ciutat que creix, com en el cas de Balaguer, potser caldria aprofitar el moment constitutiu en què ens trobem per fer una àmplia reflexió sobre el passat i la història de les nostres ciutats i allò que volem recordar, homenatjar o explicar amb els nostres carrers, abans de fer canvis de denominació. Si no, es poden produir decisions paradoxals, com el cas del canvi de nom de la plaça Llucmajor -dedicada al municipi homònim mallorquí- com a plaça de la República, mentre que el que en el seu dia fou la plaça dedicada a la República està dedicada al penúltim representant de la dinastia de Borbó.

Aquesta reflexió global sobre la memòria als carrers hauria de donar resposta també al fet que molts dels noms d’homes i dones del nostre passat, de la nostra cultura, arts, ciències, esport, medicina o música no tenen espai als carrers dels pobles i ciutats. I si el tenen, sovint no està a l’altura del que mereixerien. Només cal veure què passa amb Josep Maria de Sagarra a Barcelona, per dir-ne un de tants. Mentre la grandíssima novel·la Vida privada arriba al mercat americà de la mà de la magnífica traducció de l’encantadora ambaixadora Mary Ann Newman, el seu autor només té dret a un cul-de-sac a la ciutat a la qual va dedicar centenars de pàgines de teatre, poesia, periodisme i novel·la.