El que hi ha darrere l’atac neonazi de Sarrià

L’atac neonazi a l’Ateneu Popular de Sarrià, cremat en un atac vandàlic de matinada, és un símptoma més de l’enrarit clima de criminalització d’idees que alguns fa temps que atien de manera irresponsable. El desacomplexament ultra no és casual ni artificial, i naturalment no se’n pot fer responsable el Procés, que ha sigut rigorosament pacífic i cívic, i que ha de seguir-ho sent. Seria com culpabilitzar la víctima. No és casual ni artificial perquè la cultura política a Espanya ha permès, de la Transició ençà, la pervivència d’un substrat ideològic d’arrel franquista, sovint tenyit o emparentat amb el neonazisme. La falta d’una política de memòria sobre els crims de la dictadura -en realitat hauríem de parlar d’una conscient política de desmemòria- ha fet possible aquesta perillosa continuïtat, sovint emparada oficialment. Només cal pensar en el Valle de los Caídos, en la Fundación Francisco Franco i en tants monuments i topònims que encara poblen les places i els carrers d’Espanya. Ha sigut més que tolerància.

De fet, la Transició va ser molt menys plàcida i pacífica del que s’ha volgut dir: l’espanyolisme ultra tenia mitjans de comunicació propis, estava instal·lat en l’exèrcit i altres cossos policials, i va campar pel carrer amb notable impunitat. El 23-F, l’any 1981, amb el tejerazo al Congrés de Diputats, va ser el seu moment àlgid i també quan es va girar full. La dreta política, escarnida, va decidir normalitzar-se, i va optar per desfer-se, almenys formalment, de la influència dels sectors més ultres. I el 1982, a més, el PSOE guanyava les eleccions. Llavors va venir el silenci. També l’esquerra va voler girar full des del poder. La por a la temptació revengista i al fantasma de les dues Espanyes va ser l’excusa. El resultat d’aquella concessió, però, ha sigut la transmissió ininterrompuda en cercles reduïts d’una cultura feixista sense representació política a les institucions i que, segons els moments i els llocs, ha sigut més o menys nostàlgica. Madrid, València i Barcelona han mantingut nuclis ultres totes aquestes dècades.

I de cop, ara que el Procés s’ha convertit en l’enemic oficial de l’Espanya governada pel PP amb l’aval de Cs -la nova dreta moderna nacionalista- i del PSOE -la vella esquerra nacionalment acomplexada-, l’espanyolisme més radical reapareix impúdicament a l’escena pública, en un ambient de caça de bruixes contra l’independentisme en el qual participen des de la justícia fins als mitjans de comunicació, passant pels cossos de seguretat. S’ha obert la veda de l’“ A por ellos ”. Si els aparells de l’Estat en bloc no dissimulen en la seva croada, per què ho haurien de fer els grupuscles ultres? Per què no tornar a la violència explícita? Sí, s’ha desfermat la bèstia, a la qual, com diu el filòsof holandès Rob Riemen, hauríem de dir pel seu nom: feixisme. Una bèstia, a més, que si mira enfora s’adona que té el vent ideològic mundial a favor. La ultradreta fa temps que guanya terreny en una Europa que veu, impotent, com Trump i Putin imposen el seu autoritarisme.