Què en fem, de la cultura?

Aquests dies, el personal de la xarxa de biblioteques públiques de Barcelona s’ha mobilitzat per protestar contra la precarietat laboral que pateixen. Ja són, diuen, vuit anys de retallades, de personal, de serveis i, per descomptat, de pressupost. La gent que treballa a les biblioteques se sent abandonada, i sí, aquest és un símptoma del temps en què vivim: monetaritzat, curtterminista, miop.

Una biblioteca és molt més que un espai on hom pot trobar un grapat de llibres -tot i que amb això ja n’hi hauria prou per tenir-ne cura-. Una biblioteca és un refugi: refugi de la memòria de les civilitzacions, i refugi de totes aquelles persones que han de trobar un espai físic i/o mental que els ajudi a viure, o a entendre, el món (des de nens fins a gent gran, passant per gent sense sostre, investigadors acadèmics o persones pertanyents a col·lectius minoritzats). Una biblioteca és, també, una àgora, un espai obert, de debat, d’intercanvi: un lloc que ens permet de retirar-nos, momentàniament, de les vides frenètiques i líquides que vivim, pensar en qui som, què ens fa ser com som, i cultivar un esperit crític i constructiu amb allò que ens envolta. Una biblioteca és un far de saviesa, un llibre d’instruccions per a la vida. ¿On anem, com a civilització, si estem passant de considerar la biblioteca com a temple (pensem en la Gran Biblioteca d’Alexandria) a menystenir-la com si fos un caprici superflu?

Estem parlant d’un símptoma més de la famosa “crisi de les humanitats”, que fa anys (dècades, de fet) que patim i que més que crisi ha esdevingut una patologia crònica que ens afecta com a societat. M’hi he trobat moltes vegades: coneguts i amics que em pregunten per a què serveix la cultura. Els comentaris acostumen a anar així: “Entenc què fa un metge, o un advocat, però... un humanista? Quina utilitat té?”

Més enllà de l’obsessió malaltissa que tenim amb l’utilitarisme, no hauria de costar gaire justificar l’existència dels humanistes i de les humanitats com a disciplina. De fet, penso que la difusió de la cultura humanística no és només útil: és, també, essencial, imperativa per al nostre futur com a civilització. La medicina ens ajuda a mantenir la salut i ens allarga la vida; les lleis ordenen la convivència (en el constructe social, polític i econòmic que és la democràcia capitalista); l’urbanisme i l’arquitectura ens serveixen per construir habitatges, espais públics, per ordenar el territori. Però què és el que ens fa Homo sapiens? ¿El pragmatisme i la supervivència? No, el que ens fa humans és la capacitat de saber, de conèixer, de fer-nos preguntes. És en aquest sentit que les humanitats són un bé preuat: ens ensenyen a pensar-ho tot de manera crítica, a defugir dogmes i prejudicis, a elaborar opinions intel·ligents, fonamentades. Les humanitats són les autèntiques instruccions d’ús per a la resta de disciplines i professions, i per a la vida en general.

És per això que molts mandataris i governs conservadors i ultraconservadors han fet tot el possible per debilitar la cultura, des de la censura de llibres (una constant en els règims totalitaris) fins al famós 21% d’IVA cultural que el Partit Popular va implantar a Espanya no fa tant. Tots ells saben que una societat cultivada és una societat reflexiva, crítica, indomable, i que atacar les humanitats és carregar contra la línia de flotació de la societat. Per això hi ha qui ens vol convèncer que la cultura és prescindible: una societat que decideix menystenir les humanitats és una societat amb el risc d’esdevenir fàcilment manipulable, i per tant, que s’exposa a règims i pensaments tirànics.

Ja fa anys que molts anem insistint que la cultura no és un luxe. Ens han ensenyat a veure-la així, perquè l’únic que ens ofereix, en un termini immediat, és plaer i reflexió, i aquest darrer és un valor a la baixa a la nostra societat accelerada. Per això hi ha qui troba que pagar 20 euros per anar al teatre és excessiu, mentre en gasta 600 en un telèfon. Així doncs, m’agradaria que trobéssim un moment per aturar-nos i pensar, de manera crítica i constructiva, cap on estem anant com a societat. Si ho fem, si pensem més enllà del benefici immediat, de l’ara i l’aquí, estic convençut que entendrem que les reclamacions del personal de les biblioteques públiques s’han de tenir molt en compte. Perquè van més enllà de les institucions que defensen. Van, de fet, al moll de l’os del que som, o del que hauríem de voler ser.