'El que cal dir'

E l que cal dir no és cap prèdica de sant Vicenç Ferrer sinó l'últim poema de Günter Grass, en el qual critica el dret d'Israel a atacar objectius militars de l'Iran per suposar que aquest país fabrica la bomba atòmica. És normal que rebre un Nobel et permeti creure't amb autoritat per parlar de tot i més, però potser no ho és que la premsa li cedeixi tribunes per sermonejar-nos líricament sobre aquests temes. No voldria qüestionar la sagrada llicència creativa però diria que la nuclearització de l'Iran no és el millor motiu per barrejar-hi sentiments ni per resoldre-hi fantasmes del passat, que una cosa és rimar sobre l'aimia i l'altra sobre la bomba nuclear.

Si llegeixen el poema, d'entrada pensaran que és d'una gran ingenuïtat. Però si qualsevol pollí mínimament informat sap que no és possible sinó segur que l'Iran persegueix la bomba nuclear i sap que Ahmadinejad és negacionista, algú cultivat com Grass també ho ha de saber. Per què s'estranya, doncs, que ara Israel el declari persona non grata ? Hi ha moltes raons per creure que cal negociar amb l'Iran fins al final i que Netanyahu perjudica el diàleg. Però si li va agafar una urgència expressiva i tanta por tenia que li retraguessin el passat nazi, per què no en feia un article? Hauria estat més adient que fer un poema ploriquejant, insistint que si no parlava abans era perquè no l'acusessin d'antisemita. Tots sabem que el vers permet suggerir el que la prosa obliga a fer explícit i que a més t'assegura l'ovació massiva, perquè llegir la secció d'Internacional ja és més pesat. Per això si es pot dir que la reacció d'Israel contra Grass ha estat exagerada, també es pot dir que ell ha usat l'aura de Nobel per fer ideologia i la vellesa i el trauma col·lectiu per fer-se la víctima i així fer-se perdonar. La propaganda genera propaganda, ja se sap.