1. Qui esperava que el partit de Macià i de Companys tingués tan poca valentia? Esquerra Republicana tenia la presidència de la Generalitat i subjectava totes les carteres del govern. Ho va deixar perdre tot convocant eleccions anticipades. Va tenir la possibilitat de presidir el nou Parlament sorgit de les urnes, però va fer un pas al costat. Fruit dels resultats electorals i en tant que tercera força, ERC té la clau de la governabilitat i de la investidura. Però no s’atreveix a donar-la al PSC i li reca convertir Puigdemont en un heroi. Comptat i debatut, s’estima més no mullar-se. A l’Ajuntament de Barcelona, tres quarts del mateix. Quan ja tenien l’acord amb Collboni per entrar al govern municipal, el partit atura el sondeig a la militància, no fos cas que sortís un resultat que els fa basarda d’entomar. Volen i dolen. Però mai no gosen. Per la por del què diran i de les xarxes socials, acabaran perdent bous i esquelles. Falta personalitat i una estratègia clara.
2. Per què l’independentisme ha perdut 1.200.000 vots? Les causes són múltiples i mil cops repetides. La decepció per la divisió dels partits, la desil·lusió pel desenllaç del Procés, el cansament de tants anys de tensió, la falta de lideratges de debò, les batusses dins de l’ANC, la pandèmia que va canviar les prioritats vitals, la repressió judicial espanyola, sistemàtica i tossuda, els indults i l’amnistia que han tranquil·litzat el panorama... Tot això ha anat restant mobilització, però també hi ha una causa —potser menor— que no se cita mai i també té el seu pes. L’anomenada “despolitització” de TV3 té a veure, també, amb el posterior grau d’abstenció independentista. Durant anys, a la tele pública hi havia tertúlies de matí, tarda, vespre i dissabte a la nit, que giraven, gairebé sempre, al voltant d’un únic tema. Sense Vicent Sanchis a la direcció de TV3 i sense David Bassa al capdavant d’informatius, s’ha tendit a una graella molt més tova. Tant, que s’ha passat del tot a res. Del monotema ja no se’n canta ni gall ni gallina, i ara, a totes les hores del dia, tenim cuiners en pantalla mentre la crònica negra és la gran distracció del país. Si el Procés desapareix de l’agenda mediàtica, es fon també de l’imaginari de la població. Primer es van destenyir les estelades dels balcons. Després, les vam treure. I, a aquest pas, a la pròxima Diada ens anirem a manifestar a Tor. Òmnium farà samarretes del Sansa. I l’ANC, del Palanca.
3. Per què el caixa o faixa només li surt bé a Pedro Sánchez? Quan estava contra les cordes, el president espanyol va convocar eleccions i se’n va sortir. En una Espanya fragmentada en dues parts, necessitava tots els suports per impedir que la victòria de la dreta i de l’extrema dreta el fessin fora de la Moncloa. I ho va aconseguir, ni que fos concedint una amnistia a repel. També contra les cordes, Pere Aragonès, Rishi Sunak i Emmanuel Macron han intentat jugades similars a la de Sánchez. A Catalunya, els republicans van punxar, les enquestes britàniques canten les absoltes al líder conservador i, a França, les legislatives precipitades poden conduir el partit de Macron a la irrellevància, escanyat entre la ultradreta i unes esquerres que han tocat a sometent. On verra.
4. Per què la justícia espanyola actua amb tant desvergonyiment? La guerra oberta a la Fiscalia és un espectacle mai vist. Els quatre fiscals del judici del Procés, que van tenir els seus mesos de glòria al Tribunal Suprem, no tan sols es neguen a aplicar una llei —la d’amnistia— sinó que desafien el seu superior jeràrquic que els obliga a fer els deures. La justícia espanyola ja fa temps que s’ha tret la carota, perquè se sap poderosa i intocable. S’han erigit en els únics que tenen Espanya al cap, l’entenen d’una manera retrògrada i faran el que sigui per salvar-la. Només tinc un dubte: són més perversos ells o la claca mediàtica que els dona suport?
