Per entendre el que Elon Musk i companyia volen fer amb el món és útil saber com s'imaginen la fi d'aquest món. I més quan el que ha passat amb DeepSeek aquesta setmana és un exemple perfecte de les pors i els somnis de Silicon Valley. Per més excèntric que pugui semblar a vegades, Musk és un tipus amb una filosofia pensada i complexa que, com sol passar als homes que assoleixen aquests nivells de poder, actua guiat per una visió més semblant a una doctrina religiosa que a un manual de negocis. La guerra de l'Iraq no es pot entendre sense considerar la base teològica de l'administració Bush que unia liberals i neoconservadors en una mateixa fe redemptora que era poc més que cristianisme secularitzat: la humanitat dividida entre el bé i el mal, la croada per escampar la democràcia com si fos la paraula de Déu, la creença messiànica en el progrés moral, etcètera. De la mateixa manera, a Silicon Valley avui es parla molt sovint de la imminència de l'Harmagedon, però l'esperança de salvació aquesta vegada no es diposita en l'adveniment d'una democràcia global, sinó en la tecnologia.
Musk ha discutit força vegades els quatre camins possibles per al futur de la humanitat del filòsof suec Nick Bostrom, que escriu sobre els riscos de la intel·ligència artificial i és molt popular entre els tecnòlegs. El primer futur possible és el col·lapse recurrent: una repetició periòdica de cicles de prosperitat i ruïna que ens imagina atrapats en un bucle etern. Aquesta era la visió dels savis clàssics que, plens de pessimisme i prudència, en els projectes de transformació massa radicals veien una arrogància que acceleraria la mateixa fatalitat que es proposaven evitar.
El segon és l'altiplà. Propi de la ideologia progressista i, probablement, la visió més compartida per tots nosaltres en un nivell subliminar, aquesta manera de mirar s'imagina el futur com una continuació del present, però una mica millor. La idea és que la vida a les nacions riques actuals és un bon resum del millor que la humanitat pot assolir, i el futur consistirà en una convergència lenta i gradual que portarà tothom a viure de la mateixa manera com avui viuen els suïssos.
El tercer és l'extinció: vist el potencial destructiu de les armes actuals, sigui per una guerra nuclear, sigui per una intel·ligència artificial que es torna omnipotent i maligna, és perfectament raonable imaginar que la humanitat acabi esborrant-se de la Terra. De fet, Bostrom diu que, tal com són les coses avui, el més probable és que el col·lapse recurrent ja sigui impossible i qualsevol conflicte a escala planetària condueixi a l'extinció total.
Finalment, hi ha l'enlairament, que consisteix en una acceleració del progrés que ens porti a un futur molt millor que l'actual. És el camí més difícil d'imaginar de tots quatre, perquè podria prendre diverses formes, però qualsevol d'elles seria tan diferent del present que desafia la descripció.
Doncs bé, a Silicon Valley creuen que l'altiplà és una trampa i l'única alternativa real és entre enlairament i extinció. Perquè si la Xina duplica la seva producció d'energia, o si cadascun dels milions de llars de l'Índia hagués de viure com nosaltres, el resultat seria ambientalment catastròfic. La por és que, en un món de recursos escassos, la globalització és insostenible i tard o d'hora portarà a la guerra entre potències i, per tant, a l'extinció. Per sort, tal com explica Peter Thiel, exsoci de Musk, valedor del vicepresident J.D. Vance i guru d'emprenedors, hi ha una manera de progrés vertical que pot salvar-nos de la cursa horitzontal per les engrunes de la globalització: la tecnologia, que "és miraculosa perquè ens permet fer més amb menys, augmentant les nostres capacitats fonamentals a un nivell superior".
Des d'aquí s'entenen molt millor les demandes aparentment contradictòries que Silicon Valley fa a Trump i el trauma que suposa DeepSeek, una empresa xinesa que ha aconseguit, literalment, una innovació que permet processar més amb menys. Per als tecnòlegs americans, això és l'enèsima prova que els frens i contrapesos de la democràcia, amb lleis per fomentar la competència justa, regulacions i redistribucions forçades, frenen el potencial que les grans companyies necessiten per crear tecnologies radicalment noves. Musk i companyia volen que l'administració Trump els doni ajudes i proteccions legals com les que el Partit Comunista concedeix als seus monopolis estatals, i alhora la llibertat de fer pròpia del Far West americà, una síntesi perfecta que permetria superar la lentitud merament autoritària de la Xina. Si acceptem la dicotomia entre enlairament i extinció, entre colonitzar Mart i la catàstrofe, podem arribar a imaginar que Musk no fa les coses per enriquir-se, sinó per salvar la humanitat.
Potser és bo recordar que, en un passat no tan llunyà, les velles utopies europees imaginaven la fi dels conflictes del planeta a partir de l'ideal kantià de la pau perpètua, la visió que, per interès racional, les nacions del món s'han d'organitzar políticament per afrontar els reptes des de la col·laboració en comptes de la competició. Avui els tecnòlegs americans diuen que això no és realista i que l'única manera d'evitar la fi del món és una cursa tecnològica incompatible amb la democràcia i la cooperació global. És una visió més coherent i poderosa del que sembla, i que convindria prendre's seriosament. Serem capaços des d'Europa d'actualitzar els vells mites igualitaristes, o acabarem entre seduïts i escombrats per la fe americana en l'acceleracionisme i la competitivitat?
