Quatre de cada deu
Fa unes setmanes va sortir un estudi del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO, per als amics) en què hi havia unes dades sobre els usos de la llengua. Com que són les més recents, paga la pena entretenir-s’hi: sis de cada deu ciutadans que tenen el català com a llengua d’identificació canvien al castellà davant un interlocutor castellanoparlant (ciutadans espanyols residents a Catalunya, s’entén, no aquella família de Toledo tan simpàtica que cada any viatja al nostre país per participar en l’Aplec del Cargol).
La llengua d’identificació és un concepte un pèl confús. Segons l’última Enquesta d’usos lingüístics de la població (EULP 2018, als bars d’ambient filològic), un 36,3% dels catalans més grans de 15 anys –els nens no compten, com a Oliver Twist– tenen el català com a llengua d’identificació: són 2.320.600 ciutadans. Per altra banda, els que s’identifiquen amb el català i el castellà alhora són 440.600, que s’hi haurien d’afegir.
Els catalanoparlants habituals són un 36,1%, que es tradueixen en 2.305.100 ciutadans. I els habituals de totes dues, un 6,9%, que són 474.200 individus (i indivídues). La llengua d’identificació només es pot saber si la pregunten directament: “Vostè! Amb quina llengua s’identifica! De pressa, que no tinc tot el dia!” Potser hauria estat més entenedor i senzill cenyir-ho als catalanoparlants habituals –gairebé iguals en nombre que els d’identificació–. Però doctors té el CEO i jo no soc qui per cordar-los la sandàlia.
Segons el CEO, doncs, quatre de cada deu catalanoparlants –ho escric així per fer més via– mantenen el català davant un castellanoparlant. Amb la població de l’EULP 2018, calculem quants serien (i els eulpistes compten a partir de 15 anys i no de 16, com fan els ceoistes, una petita distorsió que assumim amb resignació cristiana): uns 900.000 ciutadans que mantindrien el català davant un castellanoparlant. És una xifra molt notable, que hauria d’aportar-nos una mica d’esperança i de serenitat. Però en aquests moments sento crits de “No m’ho crec! Mentida! Impostors! No és el que jo visc!” i altres epítets i consideracions freqüents del repertori furibundesc.
Suposem que no ens ho creiem. Així, els catalans pagaríem uns estudis que no ens serveixen de res? Qui ens hauria enganyat? El director del CEO, Jordi Muñoz, amb les seves arts diabòliques? Un astut i manifasser Francesc X. Vila, que mouria els fils des de l’ombra, com un reviscut secretari Coloma de la Corona Aragonesa? O encara de més amunt? No ho penso. Totes les enquestes tenen un arc d’error, que cal comptar-hi, però que quatre de cada deu catalanoparlants mantinguin el català és una bona dada, perquè ens assenyala una tendència: l’augment sostingut d’aquest sector de catalans que no renuncien a la seva llengua perquè coneixen els seus drets. Segons l’EULP 2018, fa quatre anys n’eren uns 613.000, un 11,8% dels catalans. Però cal observar-ho a través de les dècades, que els més senils podem avaluar. Acostumo a prendre el 1980 com a data de comparació amb els temps actuals, l’any en què Jordi Pujol és nomenat president de la Generalitat i a Mallorca troben els primers exemplars vius de ferreret, després de molts anys de creure’l extingit. El 1980, mantenir el català davant un castellanoparlant era molt infreqüent (se’n deia bilingüisme passiu, un nom ben desafortunat). Des de llavors, el mantenimentisme no ha parat de crèixer, en part gràcies a les promocions fetes per la direcció general de Política Lingüística, com la de la molt apedregada Depèn de tu, Dona corda al català –recomanada per nou de cada deu dentistes– i Encomana el català, que ara amb la pandèmia seria una mica inadequada. També hi ha contribuït la feina constant i amena de la brigada filològica habitual: Junyent, Vidal, Furest, Rodríguez Mariné, Ortega, Camps, Martín Lloret, Solivellas... i paro perquè no disposo de tot el diari. Recentment, ha sorgit la iniciativa Mantinc el català, que guanya adeptes dia a dia. Són joves, tenen muscle i el fetge petit: no els pararan els peus.
El CEO ens dona la clau de la resistència a mantenir el català: 3,8 de 10 catalanoparlants pensen que mantenir el català davant un castellanoparlant és de mala educació. I també ho pensen 6,45 de cada 10 castellanoparlants. Són aquells que et fan una mitja ganyota quan els respons en català, cosa que provoca que els niunpaperaterristes –els campions d’una, des del meu punt de vista, molt equivocada elegància i saber estar– canviïn al castellà. Norabona als quatre de cada deu que no canvien. Que a la pròxima enquesta en siguin cinc.