Quatre-cents seixanta-tres!

A banda de desitjar-los per a l’any que ve (i per primer cop de veritat) “salut i feina”, voldria compartir amb vostès una de les notícies més fantàstiques de l’any que s’acaba avui. Ho publicava l’ARA: “Cap dels 463 assistents al concert de fa tres setmanes a la Sala Apolo de Barcelona es va contagiar de covid-19”. Es tractava d’un concert experimental que havia de servir –a banda de per sentir la música enyorada– per comprovar si, amb les mesures de seguretat, el públic agafava el virus. Les mesures eren les que tothom coneix. Dur mascareta FFP2, que només es podien treure per consumir begudes (en una sala diferent) o fumar al carrer, i passar controls per evitar les aglomeracions (a l’entrada o al lavabo) i gel hidroalcohòlic. Quina gran simpatia em desperten els científics que van decidir “comprovar” què passava i quina gran simpatia em desperten els voluntaris que s’hi van apuntar.

No sé si el mateix experiment podria ser tan exitós amb públic de més edat. Vull dir que no sé si els joves es contagien menys que els grans. Però en tot cas, no em sorprèn tant que no es contagiessin ballant amb mascareta, perquè al tren o al metro estem frec a frec amb desconeguts (amb la mascareta posada) durant trajectes de vint minuts o més i ens diuen que no és perillós. El que em sorprèn i m’alegra i m’omple d’esperança és el bar. Al bar, cada parroquià s’hi devia estar, de mitjana, uns trenta minuts amb la copa. Enraonant i xarrupant, que per això es fa. Potser menjant torrat d’un platet, potser no. Suposo que els devia passar això que ens passa a tots. Que agafem un tros de fuet d’un plat, o un cacauet, i quan ens el duem a la boca diem: “Ecs!”, perquè no recordem que tenim els dits plens de gel hidroalcohòlic.

Gràcies a aquest experiment sabem dues coses: que l’any que ve potser podrem anar al futbol i a concerts i al teatre i a sopar i a fer una copa. I que Raphael, com sospitàvem tots, és un precursor.