Quatre apunts sobre el 14-F

Primer. Tal com acabem de comprovar, el “constitucionalisme” no existeix. Mirin, l'anomenat “constitucionalisme” és en realitat l’enyor de l’statu quo de les acaballes del franquisme, especialment en l’àmbit de l’hegemonia cultural. Et podien deixar veure Terra d’escudella a TVE, escoltar els enregistraments d’Edigsa i llegir el Cavall Fort. Però, més enllà d’això, “Usted a mi me habla en español, ¿estamos?; ¿Qué pone en su DNI, eh?”. Etcètera. Els suposats “constitucionalistes” del PP i Cs s’han passat en massa al seu espai natural, que no era altre que el de Vox (compte: 217.883 vots!) Pots comptar, quins "constitucionalistes"... La Constitució del 78 sempre ha estat emprada com una excusa, com una elaborada coartada. Per a molts, també com una gran enganyifa històrica. La Carta Magna ha estat percebuda sistemàticament com un parapet, no pas com una obertura a la realitat plurinacional que la mateixa Constitució reconeix tot distingint entre nacionalitats i regions. Ara les cartes ja estan cara amunt, però. Per tant, em disculparan si em faig un tip de riure quan algú em torni a sortir amb això del “constitucionalisme”. ¿O és que potser es pensen que ens mamem el ditet?

Segon. Afirmar que el PSC és equiparable al pseudoconstitucionalisme al qual ens acabem de referir és injust. Al PSC se’l pot acusar de moltes coses, i jo soc el primer que ho ha fet; però convé no perdre de vista que sense la seva aposta per un municipalisme que almenys no fos hostil a la llengua catalana, avui aquest país seria un altre. Els més joves de la colla potser no recorden com eren certs barris de l’àrea metropolitana de Barcelona fa només 40 anys. Llavors no van percebre la normalització lingüística com una imposició, sinó justament com el que era: una oportunitat. Sense el PSC a la pràctica totalitat de les grans ciutats catalanes probablement això no hauria passat. Les seves liaisons dangereuses amb la mentalitat del 155, tanmateix, els van acabar col·locant en un territori estrany –què n’hauria pensat, Josep Pallach!–. L'estultícia d'alguns dels seus líders va fer la resta. Sigui com sigui, ara el mal ja està fet, i l’estan pagant caríssim. La fortalesa de l'independentisme, enfortit en aquests comicis, no ha estat ni tan sols esgarrapada per l'"efecte Illa". Sembla que n'haurien de prendre nota. 

Tercer. L’hiperlideratge de l’eurodiputat Carles Puigdemont ha quedat en un incòmode tercer lloc, a 84.856 paperetes del PSC i 35.605 d’ERC. No són una dotzena de vots, precisament. Llegint els comentaris dels lectors de certs diaris, però, hom podria pensar que traurien 136 diputats sobre 135. Tot plegat reflecteix una distorsió de la realitat una mica preocupant. Diumenge Puigdemont va voler adscriure’s a la victòria “de l’independentisme”. De quin independentisme? Del que plantejava ell no, evidentment: ha quedat el tercer. Ara de líders independentistes n’hi ha uns quants, i més que en sortiran. Si no vaig errat som a febrer del 2021, no a octubre del 2017. Hi ha coses que no han canviat, sens dubte, però altres sí, i molt profundament. Sobre les difuses excuses a posteriorija en vaig parlar la setmana passada. Sigui com sigui, ara ja hem comptat els vots, i són els que són. 

Quart. És del tot probable que ERC tingui la responsabilitat de liderar la formació del govern. No serà fàcil, òbviament, però tampoc més difícil que en altres contextos similars. Existeix la sortida còmoda d'engegar una estructura previsiblement inestable, i qui dia passa any empeny. El preu de fer-ho és prou conegut: recordin el gran espectacle diari del primer tripartit, el de Maragall. L'arrel del problema sol ser sempre la mateixa: sumar peres i pomes i després adonar-se, amb una falsa expressió de sorpresa, que el resultat final era, en realitat, una resta. Més enllà del repartiment de trones, habitualment truculent i fins i tot un xic sòrdid, hi ha les qüestions de fons que tard o d'hora afloraran. En el cas d'un formació modèlicament assembleària com ERC, un partit fundat el 1931 (el proper 19 de març celebrarà els 90 anys), aquest tipus de turbulències poden tenir conseqüències fatals en forma d'escissió. I ERC en comptabilitza ja unes quantes... En definitiva, crec que abans de seure a signar un acord de govern, sigui quin sigui, els convindria primer seure tot sols, i amb el mòbil apagat. Dic això del mòbil perquè el caràcter cada cop més distorsionador i fins i tot delirant de les xarxes socials s'està transformant en el pitjor enemic de tota política que no tingui com a únic horitzó les properes 48 hores.