A la novel·la Elizabeth Finch, de Julian Barnes, publicada en català per Angle amb traducció d’Alexandre Gombau, hi trobo, només començar, una frase que em deixa embadalida. Em passa sovint amb aquest autor, però aquesta vegada la reflexió no para de fer el borinot a dins del cap.
Diu: “Doneu-vos per quasisatisfets amb la quasifelicitat. L’únic a la vida que queda clar i més enllà del dubte és la infelicitat”.
Quanta raó! Ens costaria dir estones o temporades que vam ser feliços –i moltes vegades no en som conscients mentre estem vivint la felicitat– i, en canvi, guardem memòria inesborrable dels moments o els anys que vam ser infeliços.
De la mateixa manera, quan ens pregunten: "Ets feliç?" Ens costa molt donar una resposta rotunda, probablement perquè sempre hi ha alguna cosa que esborralla una felicitat completa. Hi ha centenars d’arguments per dir i sentir que no acabem de ser feliços del tot: la pèrdua de persones estimades, problemes de salut, un amor poc reeixit...
La proposta que fa Julian Barnes a través del seu personatge, la professora Elizabeth Finch, és que assaborim i agraïm aquesta felicitat imperfecta, perquè és tot el que tindrem. La resta serà infelicitat, i d’això no en tindrem dubte.
Aquesta idea es podria fer extensiva al terreny de la salut. A partir de determinada edat, és quasi impossible que no ens faci mal res, que no tinguem algun indicador amb asterisc a les analítiques, que no ens sentim afeblits per alguna qüestió relacionada amb la salut física o mental. No estic bé del tot. Si fos per... Deixem-nos de punyetes: si estiguéssim malalts de veritat i tinguéssim un sofriment amb majúscules, això se’ns apareixia amb llums de neó i distorsionaria tota la nostra vida.
Donem-nos per quasisatisfets amb la quasifelicitat podria semblar una recomanació conformista i resignada, però l’excés d’exigència ens pot fer perdre de vista els moments de benestar, l’absència d’infelicitat.
Segueixo llegint la novel·la de Barnes i, en un altre ordre de coses, ensopego amb una altra frase que em fa pensar. Diu Elizabeth Finch: “Les nacions pacífiques poques vegades són vencedores... Tampoc pel que fa a idees, ben segur, perquè les idees poques vegades convencen llevat que es reforcin a punta de pistola”. No cal que us digui en quina nació he pensat. I Barnes rebla el clau: “Cal admetre-ho: qui guanya s’ho queda tot, cosa que també significa que qui guanya té la veritat”.
La veritat és que Bruce Springsteen va dir "Hola, Espanya"? No. Però els mitjans espanyols, i les persones que els dirigeixen i hi treballen, se saben del costat vencedor i fan entrar el clau per la cabota tant si hi cap com si no. La veritat és que nosaltres diem (inventem). Tenim la veritat. I tant se val si la seva veritat és la veritat. I tenim el dret (potser el deure) d’imaginar què deuen fer amb qüestions més importants, decisives, si amb aquesta anècdota han fet això. Amb tota la barra.
En fi, que us recomano la novel·la de Julian Barnes, un autor que mai no decep. Aquesta vegada plantejant algunes de les preguntes més profundes sobre la felicitat, la veritat, el saber, l’existència humana. Elizabeth Finch és la professora que tots hauríem volgut tenir i un personatge difícil d’oblidar.
