La quarta revolució industrial
L’any 1835 Andrew Ure, un químic escocès esdevingut el primer consultor industrial a la Gran Bretanya i probablement al món, va publicar el llibre La filosofia dels manufacturers per descriure les transformacions de la indústria tèxtil de Manchester. Impressionat per la introducció de la màquina de filar automàtica per part de l’empresa Sharp, Roberts and Co. cinc anys abans, Ure va predir que, considerant que “tota millora en maquinària té com a objectiu i tendència constants substituir el treball humà”, la fàbrica moderna acabaria per expulsar tota mena de treball artesanal en una fase inicial i, a llarg termini, tota mena de treballadors, qualificats o no.
Uns anys després, Karl Marx utilitzaria el llibre d’Ure, a qui va celebrar com “el Píndar de la indústria automàtica”, per reflexionar sobre l’impacte del capitalisme en salaris i ocupacions industrials. Amb el to kitsch que sovint feia servir el fundador del socialisme científic, Marx va definir la fàbrica com “un sistema organitzat de màquines mogudes, a través d’un mecanisme de transmissió, per un autòmat central [...], un monstre mecànic amb un cos que omple edificis sencers i amb un poder diabòlic que, inicialment amagat darrere el moviment lent i mesurat de les seves extremitats gegants, acaba per esclatar en el remolí ràpid i furiós dels seus incomptables òrgans”, i va advertir que la mecanització inexorable de la indústria acabaria per reduir l’economia a dos tipus d’individus: propietaris del capital, d’una banda, i treballadors no qualificats, de l’altra. Al mig hi quedarien enginyers i mecànics, necessaris per reparar la maquinària existent però numèricament marginals. A més a més, a mesura que les màquines guanyessin en eficiència, els treballadors haurien de vendre’s per una fracció del seu salari inicial. “Quan les màquines conquereixen una indústria progressivament”, llegim a El capital, “produeixen una misèria crònica entre els operadors que hi han de competir”.
Marx es va equivocar. Quan, ara farà 102 anys, Ford va crear a Detroit el màxim exponent de la fàbrica com a monstre mecànic, la cadena de producció, els efectes van ser els contraris dels predits per l’economista alemany. La producció per hora treballada es va multiplicar per quatre entre 1913 i 1973. Tot i això, l’ocupació i els salaris van créixer també. Els salaris mitjans a la indústria automobilística van doblar-se entre 1914 i 1924. A l’economia nord-americana en general, els salaris van augmentar un 215 per cent entre 1937 i 1975.
Marx, però, torna a estar de moda. No tant pel creixement de la desigualtat en les darreres dècades sinó pels efectes tecnològics i laborals del que al Fòrum Econòmic Mundial de Davos d’enguany ha estat debatut com la quarta revolució industrial: la possibilitat que l’aplicació sistemàtica de la intel·ligència artificial i de la robòtica permeti liquidar definitivament el component humà de l’activitat productiva. A Manchester i a Detroit les màquines van desplaçar les feines més mecàniques -aquelles tasques que es poden descompondre en petites unitats de temps i pautes de comportament repetits-. La revolució informàtica ha tingut, de moment, conseqüències similars: els ordinadors només han substituït aquelles activitats humanes que, pel seu caràcter rutinari, poden ser programades utilitzant un algoritme determinat -per exemple, l’emmagatzematge i processament de dades.
Els darrers avenços en informàtica i en interconnectivitat, però, comencen a obrir un món on màquines intel·ligents poden arribar a prendre decisions i dur a terme accions complexes i no rutinàries que nosaltres fem sense poder precisar del tot com les fem. Això inclou escriure i traduir textos, compondre música o conduir. Des del juliol del 2014, Associated Press ha utilitzat Wordsmith, de l’empresa Automated Insights, per generar milers de notícies (sobretot esportives) sense cap intervenció humana. Aquell mateix any, diverses empreses automobilístiques tradicionals anunciaven la seva intenció d’explorar vehicles similars al cotxe sense conductors ideat per Google.
¿Vol dir això que ens acostem, ara sí, a un món sense ocupació? És impossible de dir. La majoria dels llibres publicats sobre aquesta qüestió aporten un seguit d’anècdotes contradictòries. El cotxe de Google sembla un èxit. En canvi, l’aplicació de tecnologies informàtiques en l’educació a llarga distància s’ha saldat, de moment, en un gran fracàs. En tot cas, l’article més fiable sobre aquesta qüestió, fet per Carl B. Frey i Michael A. Osborne, dos enginyers a la Universitat d’Oxford, prediu l’automatització d’un 40 per cent de totes les feines en les properes dècades. Si aquest estudi és cert (tot i que els supòsits que s’hi fan no deixen de ser heroics), el més probable és que ens trobem abocats a un mercat de treball polaritzat: amb aproximadament la meitat de la força de treball capaç d’adaptar-se al canvi tecnològic i de beneficiar-se’n, i l’altra meitat amb greus problemes per sobreviure-hi. En una altra ocasió discutiré com podem respondre a aquest repte.