Quaranta-tres

Només sé com es diu perquè algú l'ha cridat i ella ha respost. Cecília. Va amunt i avall amb la decisió que només la veterania atorga i els seus moviments són àgils i alhora mecànics, gairebé automàtics. No sé com ni per què m'explica que fa 43 anys que treballa a l'hospital i que ara, a finals de juliol, es jubila. Jo em lamento, no perquè em faci mal quan em punxa, sinó precisament per tot el contrari: perquè ningú clava l'agulla com ho fa ella. No és especialment dolça ni atenta, però sembla que les seves mans hagin estat creades per fer exactament això que fan. M'explica, sense que jo hagi d'insistir gaire perquè ho faci, que podria no jubilar-se, que podria triar continuar a l'hospital amb bata blanca, atenent els pacients i ajudant els metges, però que tal com estan les coses prefereix plegar; anar-se'n a casa i disfrutar de la vida. Sense cap mena de dubte té l'energia necessària per sortir al món i viure la vida i, encara amb menys dubtes -si es pot-, s'ha guanyat el dret a fer-ho.

Just darrere seu hi ha una noia jove. La bata li va gran i no només en sentit figurat. No es perd detall del que passa al seu voltant, però és incapaç de retenir-ho tot. Es toca els cabells de forma gairebé patològica, però no se n'adona. Fa 43 hores que treballa a l'hospital i encara no sap ben bé on va cada cosa ni molt menys com va cada cosa. Té tantes ganes de fer-ho bé com por de no aconseguir-ho. De sobte la Cecília ha de marxar perquè la demanen on és més necessitada i li diu a la noia que acabi la feina que ella ha començat. La noieta fa uns ulls com unes taronges i fa una passa enrere, però de seguida agafa aire, s'asseu al meu costat i pren les regnes. I jo, dins meu, penso que potser aquelles mans tendres han estat creades per fer exactament allò que estan a punt de fer.