Quaranta anys d'atenció primària

L'any 81 vaig acabar la llicenciatura de medicina i cirurgia. Era sis anys després de la mort del dictador i un any després del reial decret que enunciava els traspassos en matèria de sanitat a la Generalitat de Catalunya.

Els metges de família –o com en dèiem llavors, metges de capçalera– visitaven dues hores i mitja al dia, acumulant molts pacients que en essència anaven a buscar receptes. Existien, però, els aconductats, una fórmula que permetia als professionals veure els mateixos pacients a casa a canvi d'una aportació mensual. Les infermeres tenien el paper relegat de secretàries del metge i ni existien els equips de primària ni la història clínica. L'atenció comunitària era completament inexistent i començaven a néixer les polítiques de salut pública i atenció a les drogodependències, que s'impulsaven tímidament des dels ajuntaments democràtics.

No va ser fins al 1985 que amb el decret de creació dels centres d'atenció primària del conseller Laporte es va iniciar l'anomenada reforma de la primària, que va potenciar el treball en equip, les sessions clíniques i la història clínica dels pacients, i, en definitiva, va començar el camí per fer de la primària un espai de promoció de la salut i d'atenció assistencial de qualitat, consolidant l'especialitat de medicina familiar i comunitària i convertint-se en la llavor dels canvis posteriors en les cures d'infermeria.

Amb el temps s'han anat incorporant noves professions als equips (treballadores socials, fisioterapeutes, referents de benestar emocional, higienistes dentals, nutricionistes) i s'ha ampliat la cartera de serveis, tant en procediments diagnòstics com terapèutics. Les noves tecnologies han permès també fer un salt endavant en la història clínica compartida i la creació de La Meva Salut.

L'atenció primària treballa en equips multidisciplinaris, la qual cosa ha permès canviar la mirada de la salut, el seu abast, i donar-li la visió holística que calia. Avui els professionals fan l'atenció a la patologia aguda, el seguiment de les patologies cròniques, el seguiment terapèutic, el control dels factors de risc cardiovascular, així com totes les estratègies de prevenció de les malalties.

S'ha iniciat el desplegament del model territorial de pediatria, s'ha intensificat l'atenció domiciliària i l'atenció a les residències a tot el territori i s'ha reforçat el programa Salut i Escola i la salut comunitària. I aquests avenços ja són irreversibles.

I sí, ens queda molt camí per recórrer. Però estem aquí com a resultat de les polítiques de governs molt diversos i de colors polítics variats. Només en la darrera legislatura, hem millorat el reconeixement social i laboral dels professionals, als quals s'ha de continuar prestigiant. També hem iniciat una imprescindible reestructuració de tota la gestió de l'atenció primària de l'ICS, que ha de garantir una millor coordinació amb els hospitals de referència i amb la resta d'especialitats. Cal completar aquest canvi estructural per assolir uns bons resultats en salut de la població, és a dir, que tothom estigui més sa i visqui amb més qualitat de vida. Hem iniciat també el desplegament de l'atenció a les residències, que cal completar per donar una resposta integrada i integral a les noves necessitats derivades de l'envelliment de la població.

Queda pendent redefinir els rols professionals que interactuen en el sistema sanitari. I cal seguir desplegant les xarxes assistencials i garantir la igualtat de recursos al territori per seguir caminant cap a un sistema de salut equitatiu, resolutiu i eficient. Cal insistir, també, en la necessària diferència entre accessibilitat i immediatesa. Cal consolidar l'aposta per una atenció domiciliària de qualitat perquè les persones que ho vulguin puguin envellir a casa i, fins i tot, morir a casa.

Hi ha feina i molts reptes, però hem recorregut un llarg camí, i per seguir és imprescindible continuar apostant fermament per l'atenció primària i comunitària com el veritable pal de paller del nostre sistema nacional de salut. Per tot això, que el president del Comitè d’Avaluació, Innovació, Reforma Operativa i Sostenibilitat del Sistema de Salut (CAIROS), Manel del Castillo, hagi afirmat que l'atenció primària estava millor fa quaranta anys que ara és, com a mínim, no només injust, sinó extremadament preocupant pel que fa a la percepció i coneixement de l'atenció primària dels que ara lideren el nostre sistema nacional de salut.