Quantes persones viuen al carrer a Catalunya?
Aquest dijous es votarà al Parlament una moció sobre les persones que viuen al carrer. Malauradament, la importància en l’opinió pública que s’està donant a aquesta qüestió és molt poc rellevant. Una de les raons pot ser que, almenys quan parlem de pobresa, necessitem solucions fàcils d’entendre i que donin resposta a curt termini. Però la realitat és que hi ha problemes que només tindran solució si es fan plantejaments a llarg termini. Mentre insistim en solucions immediates només tindrem frustracions i arguments per culpabilitzar els qui pateixen.
La moció demana fer un recompte de persones sense llar a Catalunya. A partir de l’anàlisi d’aquestes dades caldrà determinar el següent pas. Que hi hagi gent vivint al carrer és molt greu. Perquè viure al carrer redueix en 20 anys la vida respecte a la resta de la població. Perquè viure al carrer significa que s’està vulnerant el dret a l’habitatge, a la intimitat, a la seguretat, a la salut, entre d’altres. Perquè viure al carrer significa haver arribat al punt en què només et queda per perdre la vida, la roba i quatre coses que pots dur amb tu. Perquè viure al carrer vol dir que rebràs agressions verbals i físiques. Tal com diu en Miquel, que ho ha patit durant 15 anys, viure al carrer és l’“horror”.
A Catalunya, quantes persones com en Miquel estan patint aquest “horror”? No ho sabem. No tenim dades quan resulta que determinar el nombre de persones que dormen al carrer es pot fer amb poc marge d’error. És l’única pobresa que és visible. No hi ha cap altra pobresa que es pugui quantificar amb tanta precisió. A Anglaterra, les més de 300 autoritats locals fan recomptes anuals. Al País Basc es fan recomptes a les tres capitals. També es fan a Madrid, Sevilla, Saragossa, Seattle, Dublín, Mont-real, entre d’altres. L’any vinent es farà un recompte a tot el Canadà, que és un dels països que més seriosament treballa perquè no hagi ningú dormint al carrer.
El nombre de persones que viuen al carrer és un indicador de la qualitat d’una societat. Ara mateix podem estar orgullosos que no hi ha cap menor que dormi al carrer, però l’objectiu ha de ser arribar al moment que no hi hagi ningú dormint al carrer. Amb tota seguretat hi ha una relació entre la quantitat de persones que pateixen una pobresa que és visible i la que no es veu. Hi ha moltes persones que fan malabarismes per no arribar al carrer. Un dia vam rebre una trucada de la Maria plorant desesperada. Vivia al pis d’un “amic” i estava farta d’haver de pagar-li “sense diners”. Quantes persones hi ha en una situació semblant?
Amb dades concretes i contrastables també tindrem més eines per contrarestar arguments culpabilitzadors. Qui no associa algú que viu al carrer amb l’alcohol? Qui no associa aquest alcohol amb la causa d’estar al carrer? L’alcohol de vegades és una causa per arribar al carrer, però no sempre. Com diu en Jaume, l’alcohol “et treu el fred, et treu la sensació de gana i fa que no pensis en com és que has arribat al carrer”. Tard o d’hora l’alcohol serà una eina pràcticament impossible d’evitar per poder tirar endavant, en Josep ho descriu dient que “si no t’enganxes a l’alcohol t’acabes tirant al metro, perquè viure al carrer és insuportable”. En Josep afegeix que “amb l’alcohol, quan reps una agressió, no pateixes tant”.
No és fàcil sortir del carrer. Les persones que viuen al carrer necessiten solucions molt pacients i enfocades al llarg termini. Viure al carrer fa perdre la confiança amb tothom, pràcticament és impossible no acabar alcoholitzat, es perden hàbits molt bàsics, la higiene és cada cop més complicada i es té por, molta por. En alguns enterraments molts cops no hi ha ningú, o només membres d’entitats socials. Saber que això pot passar fa de la soledat una llosa enorme.
Un cop fet un pas endavant, continua sent complicat. En Martí va viure al carrer uns 10 anys i quan va entrar en un pis va dormir durant força temps a terra abans de tornar a dormir sobre un matalàs. Si un hàbit aparentment tan senzill com dormir en un matalàs requereix el seu temps, imaginem el munt de passos que cal fer per tornar a recuperar tot el que s’ha perdut estant al carrer.
Organitzar un recompte a tot Catalunya, analitzar bé el problema i plantejar solucions és un indici que la pobresa més severa importa. És un pas necessari. I no hi ha excuses perquè el pressupost que requereix és força baix. Cal donar solucions a tots els ciutadans. A tots. Als que fan soroll i als que no.
