Desconec tots i cadascun dels artistes que han estat objecte de polèmica per la qüestió del Festival de Benidorm, rebatejat provincianament amb un previsible Fest. Tampoc sé gran cosa de l'actual Festival d'Eurovisió, que tinc associat al plistocè de la meva infantesa. Posats a confessar honestament més capes d'ignorància, no sé ben bé quins han estat els graus de cridòria a les xarxes socials sobre aquest assumpte, ni altres detalls per l'estil. Sí que he estat al cas, però, de la curiosa contraposició que s'ha acabat fent entre un determinat tipus de vots (els "populars") i uns altres (els dels "professionals"). Aquesta contraposició, com veurem després, té un significat polític més gran del que sembla. Ara pot semblar una simple anècdota, però en un futur no gaire llunyà potser serà l'expressió d'un gran canvi en les regles del joc del sistema democràtic de representació.
El fet que TVE emetés de manera quasi immediata un comunicat en un improcedent to de disculpa, i tenint en compte que no van vulnerar ni canviar cap de les normes estipulades prèviament, confirma que aquí passa alguna cosa digna de ser analitzada. L'origen de les noves normes, per cert, té molt a veure amb aquella gran broma que va protagonitzar l'any 2008 l'artista apòcrif Rodolfo Chikilicuatre, interpretat per l'humorista David Fernández. L'èxit d'aquella candidatura de burletes es va basar en la campanya iniciada per una productora i secundada posteriorment per diversos sectors que, amb una motivació o una altra, volien riure's de l'obsolescència i de la putrefacció estètica del Festival d'Eurovisió. Com que a alguns tot allò no els va fer gens de gràcia, van canviar les regles. Ara les volen tornar a canviar...
Fets intranscendents? Observem un cas gairebé idèntic al que comentem i que no afecta joves cantants sinó el president del Brasil. A finals de 2021, i com és habitual, la revista Time va organitzar una enquesta digital per triar la persona de l'any. Els partidaris de Jair Bolsonaro, que pel que sembla són usuaris molt actius de les xarxes socials, van muntar una veritable campanya a favor del seu ídol polític, que és el que va obtenir més vots, i amb molta diferència. La prestigiosa revista, però, decidí finalment que el personatge més rellevant de l'any 2021 seria el propietari de Tesla, Elon Musk, malgrat haver obtingut moltíssimes menys adhesions que el polític brasiler. Time tampoc va contradir cap regla, perquè l'enquesta era una simple prospecció demoscòpica informal que no comprometia a res. Això no significa, però, que els milions de partidaris de Bolsonaro no afegissin a la seva llista de queixes contra el sistema de democràcia representativa, amb raó o sense, un nou greuge. Com Trump, Bolsonaro ha mostrat un menyspreu absolut cap al periodisme professional i ha basat tota la seva estratègia comunicativa en les xarxes socials. Tots dos han constatat la desconcertant facilitat amb què es pot manipular el personal a través d'aquests canals, que al final, quan ja era massa tard, van reaccionar bloquejant-los els comptes. Tot plegat ha tingut un important efecte erosiu. Sigui amb el tema del Festival de Benidorm o amb el de la portada de Time, moltes persones han acabat tenint la sospita –en part certa– que els seus vots eren avaluats en termes qualitatius, no quantitatius, en associar-se a la seva condició de noves masses postmodernes. Això està portant a un ressentiment cada cop més visible i molt ben rebut pels discursos populistes més desacomplexats. També pels magnats de l'anomenada "economia de l'atenció", que gira entorn de l'ús compulsiu del mòbil i d'altres mecanismes d'autoexplotació com les xarxes socials, que viuen dels continguts dels mateixos usuaris.
L'assumpte certament trivial sobre quin cantant protagonitzarà aquest o aquell festival deixa de ser-ho quan es projecta a l'esfera política, generant un malestar i unes suspicàcies que es van acumulant i acaben adquirint formes inquietants. El problema de fons rau en haver equiparat la voluntat política que s'expressa a través de processos electorals transparents i reglats amb l'erràtica volubilitat amb què es posa o es deixa de posar anònimament un like. Mentre es jugui institucionalment a aquesta juxtaposició –i això és el que ha passat en els dos casos que hem comentat– hi haurà una sensació de greuge col·lectiu. Neutralitzar-lo almenys una mica no és del tot impossible. Només cal prescindir gradualment de l'economia de l'atenció que fa bellugar la gegantina, monstruosa roda de hàmster global en forma de pantalla omnipresent.
