La qualitat del català a les aules

Mentre a les Illes Balears fa setmanes que hem de testimoniar el gag protagonitzat per la Reyal Acadèmi de sa Llengo Baleá i la Casa Reial, a Catalunya s’ha aprovat un nou decret que exigirà el nivell C2 de català als docents. Aquesta decisió aspira a enfortir el català a les aules i, de retruc, és un contraatac a les mesures que pretenen incrementar la presència oficial del castellà en escoles i instituts. 

Que els mestres i professors demostrin i acreditin aquest nivell de català no només em sembla convenient, sinó també imprescindible per posar l’èmfasi en una altra qüestió fonamental: la qualitat de la llengua parlada i escrita pel professorat. Al cap i a la fi, les aules són, per a una part significativa de l’alumnat, l’únic entorn on interactuen amb el català, sigui de manera oral o escrita. Per això mateix és imprescindible que mestres i professors els puguin oferir un bon contacte lingüístic; per garantir que, quan parlin o escriguin en aquesta llengua —per poc que sigui— ho facin de manera correcta, havent comptat amb una bona referència a classe. 

I és que això no té res a veure amb els debats sobre la correcció o la presència d’anglicismes i castellanismes a les cançons de Mushkaa o Julieta —per esmentar dues cantants que s’han vist esquitxades per polèmiques que, en la línia del cumpleanys de Rosalía, posen damunt de la taula si es pot exigir una responsabilitat de caràcter lingüístic a les noves veus del panorama musical català. Ni tan sols s’hauria de rebatre que, a l’hora d’exigir un nivell alt de català, no és el mateix un professor de llengua que un professor de ciències. 

Al cap i a la fi, el compromís de Julieta o de Mushkaa amb la presència i la qualitat del català a les seves cançons és una qüestió de responsabilitat o consciència individuals desitjable, però no exigible. En el cas del professorat, sigui de la matèria que sigui, saber parlar i escriure amb propietat fa temps que hauria de ser, més que un requisit, una espècie de codi ètic intrínsec a la professió. Tant se val si el professor imparteix matemàtiques o biologia: de la mateixa manera que experimentaríem vergonya aliena en assistir a una conferència en què el ponent –de l’àmbit que sigui– no sabés parlar bé, els docents han de voler garantir que la llengua en què vehiculen les sessions és pràcticament exquisida.

Tots coneixem persones que, tot i comptar amb un certificat B2 o C1 d’anglès, per exemple, no gosarien impartir, per vergonya, per considerar que el nivell real de desimboltura no és prou alt, una matèria o una xerrada en aquesta llengua. Doncs bé: m’encantaria que els docents –i per extensió, naturalment, la resta de la societat– experimentessin un pudor similar a l’hora de posar-se davant d’una classe i parlar en un català deficient. L’obligatorietat d’acreditar el C2 a Catalunya pot ser una passa positiva per avançar en aquest sentit. A les Balears, mentrestant, continuarem presenciant polèmiques sobre una acadèmia esperpèntica i veient com el català deixa de ser un requisit al màxim de llocs possible.