La quadratura del Cercle / ‘No, you can’t’

La quadratura del Cercle

Tant reivindicar el nostre dret a decidir i, tot d’una, tothom vol decidir per nosaltres. Sense nosaltres. D’Obama al Cercle d’Economia, de Brussel·les a García Ferreras. Cadascú en el seu àmbit mira d’influir per frenar un procés que, a la curta o la llarga, acabarà culminant si així ho volem una gran majoria de catalans. De moment es dóna la paradoxa que a tota hora rebem lliçons de democràcia de gent que, tossuda fins al moll de l’os, no ens vol deixar votar. Ni ara, ni mai, que això també ens ho han dit. Quan volem referèndum ens diuen que autonòmiques, quan les autonòmiques les hem de convertir en plebiscitàries ens diuen que hem de comptar vots en lloc d’escons. Si mai podem comptar vots, tampoc no acceptaran els resultats si no els són favorables als seus interessos. Oh sí, quanta democràcia. La penúltima facècia de la setmana l’ha deixat per escrit el Cercle d’Economia. Demanen -moltes gràcies- un referèndum acordat -l’adjectiu impossible- si els independentistes guanyen el 27-S. I si no, no cal referèndum? Home, que es veu el llautó...

La campanya electoral s’ha convertit en veure com aterren a Catalunya tot de polítics que no la trepitgen gaire, i que ara vénen a explicar-nos com som. I, amb el desvergonyiment dels ignorants, ens diuen què hem de fer per solucionar els nostres problemes, que ells també -moltes gràcies de nou- han detectat quins són. Mariano Rajoy i Pedro Sánchez, potser pels anys d’entrenament, ho dissimulen millor que Pablo Iglesias. El líder de Podem no va esperar ni a l’inici de campanya per mostrar un desconeixement tan profund de Catalunya que ha d’anar traient, ara l’un ara l’altre, els peus de la galleda. Se’n va amb el Basté i no sap què és el corredor mediterrani. Se’n va a Rubí i ofèn, amb una sola frase, catalans, andalusos i extremenys de tres generacions. Ep, i tot pel nostre bé.

‘No, you can’t’

El rei Felip i el ministre Margallo, en un tour de diplomàcia desesperada, van ser a la Casa Blanca per suplicar al president dels Estats Units un pronunciament sobre Catalunya. “Digues una sola paraula i serà salva la meva ànima”. I Barack Obama es va limitar a complir l’expedient. Va deixar anar allò d’“una Espanya forta i unificada”, assegut a la butaqueta del Despatx Oval, i passa que t’he vist. Podem discutir tantes hores com calgui sobre el sentit de l’adjectiu, però, al capdavall, tampoc no ens posarem d’acord. Per a uns sempre serà una frase que de tan vaga no vol dir gaire res i per a altres va ser la constatació fefaent que els catalans hem de témer l’home més poderós del món. Obama no ho ha dit explícitament, però es veu que l’amenaça l’hem de llegir entre línies. En qualsevol cas, aquest premi Nobel de la pau, aquí, ja no fa por. Ni espanta, ni condiciona el vot. Ens sap greu, això sí, que l’home que va fer possible un somni, que ens va captivar amb el “ Yes, we can ” i que ens va emocionar amb la seva victòria, ara ens vulgui fer creure que, a l’altra punta de món, hem d’enterrar les nostres il·lusions legítimes. En el seu cèlebre discurs de Nou Hampshire, el gener de 2008, Obama va començar dient: “Fa unes setmanes que ningú no podia imaginar el que hem aconseguit. Sabíem que la muntanya costaria d’escalar, però heu parlat i les xifres diuen que voleu canvi. Amb les vostres veus i els vostres vots heu deixat clar que alguna cosa està passant [...] perquè la gent no voti ja pel seu partit sinó per les esperances que tenen en comú. I tant si sou rics com pobres, blancs com negres, llatins com asiàtics, procediu d’on procediu, estem a punt de dur aquest país en una nova direcció”. I abans d’arribar a l’espinguet final del “ Yes, we can ”, va dir -m’agrada recordar-ho- que “la por no ha de ser mai més un argument per guanyar les eleccions”.