Qatar, el Barça i els referents nacionals

El Mundial de Qatar està evidenciant fins a quin punt el futbol d'elit és sinònim de corrupció. No pot sorprendre. Fa temps que s'ha convertit en santuari i lloc de trobada d'arribistes i magnats sense escrúpols: sense cap problema per fer negocis amb una teocràcia feudal. Sorprèn més que creadors d'opinió fiables en altres àmbits deixin de ser-ho quan Qatar taca de ple, amara, el club del seu cor o els seus ídols futbolístics. No és coherent pujar al carro anti-Mundial, per tot el que Qatar representa, i seguir considerant Guardiola o Xavi icones dels valors “més que un club”. Per seguir en aquest altar, se'ls hauria de demanar, com a mínim, que admetin l'error d'haver-se deixat comprar per fer d'ambaixadors de l'emirat i d'haver propagat, amb la seva enorme capacitat d'influència, mentides tan sagnants com: “Qatar és un país molt obert i on la gent té totes les llibertats” (Guardiola) o “A Qatar la gent és feliç i el seu sistema funciona millor que el d'Espanya” (Xavi). Si tan llegit i culte és Guardiola, si tant en volem fer un referent nacional, no podem disculpar-lo dient que viu en una bombolla. I algú hauria d'explicar a Xavi –el cervell del Barça–, quan diu que “no té preu poder deixar la casa oberta i el cotxe en marxa”, que sí que en té: el de la llibertat i la dignitat de dones i immigrants, que sumen més del 80% de “la gent feliç” que viu a la monarquia dels Al-Thani.

No parlem de Sandro Rosell o Florentino Pérez, dels valors dels quals no n'esperem res i que no són ídols de milions d'infants. Parlem de dos esportistes que ho tenien molt fàcil per no vendre's a aquesta satrapia: que no necessitaven per res afegir més milions als milions de la seva riquesa. I és llavors quan t'adones que no és només cobdícia, que és la total absència de sensibilitat social en què degenera l'hàbit del privilegi. Però això no els fa menys invàlids per ser models a seguir o per encarnar els valors de què treu pit el Barça. No és només que hagin defensat i alabat Qatar, és que res no indica que aquell règim els creï ara cap incomoditat. La incomoditat absoluta que sí que senten exfutbolistes d'elit com Éric Cantona o Oleguer Presas.

Qatar és un clar exponent de l'ús de l'esport per blanquejar règims que se sostenen sobre el menyspreu més absolut pels drets humans. Però aquest blanqueig també es practica amb les persones. Tot apunta que la corrupció que ha dut el Mundial a Qatar és endèmica entre els màxims dirigents de l'esport mundial. Ho va retratar molt bé Andrew Jennings. I, tanmateix, el que sembla que hauria d'embrutar el propi passat s'ha arribat a fer servir per blanquejar-lo. En aquesta línia, un llarg article publicat fa uns dos anys en memòria d'un d'aquests màxims dirigents semblava venir a dir que el fet que hagués estat dos decennis al cim del COI el redimia d'haver-hi arribat lloant i obeint una dictadura criminal. Tant de bo la pestilència que emana del Mundial eviti que acabem fent també d'aquest senyor un dels nostres referents nacionals.