Com un reflex condicionat col·lectiu, ha estat plegar Piqué i tothom l’ha recordat amb Puyol, aquella parella que feien, aquell eix de la defensa del Barça inexpugnable, aquells dos catalans valents que ho van guanyar tot.
Puyol i Piqué eren l’estranya parella, l’un de la Bonanova, l’altre de la Pobla de Segur; un ensenyant cinc dits com cinc gols i l’altre fent-lo callar; un sortint més que el sol i l’altre vivint una vida cartoixana, de l’entrenament a casa i de casa a l’entrenament. Un va ser arribar i moldre títols, l’altre va haver de fer la travessa del desert. Un parlava pels descosits, tocava la cara a la premsa de Madrid i provocava els pericos, i l’altre havia après a parlar amb els periodistes sense donar un sol titular. Un, el jugador amb més ganes de gresca del vestidor; l’altre, el capità aplicat de l’equip.
La vida és plena de tipus puyolians, responsables, un punt tímids, figures esforçades a qui deixaries les claus del cotxe amb la seguretat que abans de tornar-te’l sense cap ratllada te’l portarien a rentar. I tots hem tingut companys d’estudis i de feina més piqueristes, els reis de la festa, d’aquells que totes li ponen, que rius tot el dia, que fan bromes pesades, que tenen un set i encara demanen carta, i que si els deixes el cotxe potser ja l’has vist prou, però que te’n tornen un de millor.
Des que Piqué va dir “culers, us he de dir una cosa”, els culers ens hem posat sentimentals, com es comprovarà aquest dissabte al Camp Nou. Però és sensacional que un ens hagi fet recordar l’altre i tots dos hagin demostrat que hi ha més d’una manera d’arribar al cor de la gent.
