Que la barreja de corruptes, ultres i talossos que controlen l'Ajuntament de Madrid m'intenti declarar persona non grata em diverteix i m'honora. Que un periodista a qui he estimat i admirat em digui putinista m'ofèn i em dol. Per bé i per mal sempre he estat transparent i vaig de cara; és així.
Al capítol 18 del seu llibre C3PO en la corte del Rey Felipe, Pedro Vallín afirma l'existència d'una guerra de l'Estat profund i dels mitjans de comunicació contra Podem i contra la democràcia espanyola.
El capítol diu molt del valor de l'autor; no passa gaire que un periodista a Espanya (i menys un que treballa en un diari que és propietat d'un comte) s'atreveixi a criticar sense misericòrdia els jutges i també els seus companys de professió. En el capítol esmentat capítol, Vallín parla de la gran atenció mediàtica que van rebre les “investigacions” contra Podem i denuncia l'impresentable silenci que va venir després de les actuacions d'arxivament. Vallín denuncia, a més, el que qualifica d'“activisme polític judicial”, així com les investigacions prospectives contra Podem. En un nou exercici de valor poc freqüent en la professió periodística, tampoc no s'està d'humiliar els togats assenyalant que “el dubte de per què jutges de carrera llarga i eventualment prestigiosa estan disposats a furgar en els miasmes, de manera tan evident que qualsevol llec en dret pot veure el nyap judicial i l'evident intenció política, amb arbitrarietats transparents com l'aigua clara, rau en l'assumpte principal d'aquestes pàgines: la batalla que l'Estat profund espanyol ha llançat contra la indispensable posada al dia de les seves estructures i usos semidemocràtics”.
Vallín assenyala també, anomenant-lo pel seu nom, el magistrat García-Castellón, a qui defineix com un “artefacte polític cert, amb un sentit, un objectiu, i una utilitat patents”. És veritat que de García Castellón n'han parlat altres periodistes, però el que fa Vallín a continuació és molt més infreqüent entre els professionals del periodisme: Vallín assenyala els seus propis col·legues, els periodistes amics del comissari Villarejo, com a participants en la “batalla campal a baioneta calada dels togats”. Vallín és un dels pocs periodistes que, a Espanya, s'ha atrevit a assenyalar altres periodistes com a part de les clavegueres, i ho ha fet, com dic, des de les pàgines de La Vanguardia, que és més meritori que fer-ho des d'El Salto, des de Público, des de l'ARA o fins i tot des d'Eldiario.es.
Però la història guardava un gir de guió. La revelació dels àudios del periodista Antonio García Ferreras amb el comissari Villarejo, Mauricio Casals i altres figures de les clavegueres, va confirmar davant milions d'espectadors la tesi de Podem que Vallín va arribar a acceptar i gairebé a atribuir-se al seu llibre: que la metodologia del mediafare a Espanya és una acció concertada de les clavegueres policials i del periodisme. El que potser Vallín no va voler acceptar és que la part crucial d'aquell periodisme de clavegueres lluïa un vernís progressista i també una aliança amb bona part de l'esquerra a la qual sempre se li ha entravessat el protagonisme i l'hegemonia de Podem. Aquesta esquerra avui creu que està de tornada, calla sobre el Ferrerasgate i sap que necessita La Sexta per tenir opcions electorals. I aquesta esquerra no suporta que La Base assenyali quotidianament les misèries del seu principal valedor mediàtic. Vallín ho sap i per això diu que La Base perjudica l'esquerra; a l'esquerra aliada amb La Sexta no hi ha dubte que la perjudica. A més, Vallín sap que una cosa és burlar-se de la trista Lucía Méndez i del periodisme "de mesa camilla” i una altra de ben diferent assenyalar el que realment són Ferreras i Pastor. Enric Juliana estarà sempre disposat a mentir i a coses pitjors per defensar el seu diari i els seus (aquests dies, amb codi de criminal legionari, escrivia que l'article en què Vallín ens anomena putinistes és un dels millors), però difícilment acceptaria volar segons quins ponts. Aquesta és la història de vida de Juliana: una barreja de lucidesa i de covardia solemne capaç simultàniament del millor i del pitjor.
Encara no s'ha analitzat fins a quin punt el Ferrerasgate representa un abans i un després en la imatge dels mitjans a Espanya i dels mateixos periodistes; en particular dels progressistes i els solemnes. La paradoxa és que el Ferrerasgate no ha fet sinó confirmar el que Vallín deia al seu llibre, i també que no sempre és fàcil ser honest i digne amb un mateix.
