Putin 4.0
ELECCIONS. Epifania Putin. El president rus, com molts compatriotes, s’ha banyat a les aigües gelades del llac Seliguer, a uns 400 quilòmetres de Moscou. A fora s’estava a 6 o 7 graus sota zero. Litúrgia religiosa i manifestació de mascle alfa. Ritual ortodox i electoral. A dos mesos de la reelecció (el 18 de març), Putin és l’home fort que no envelleix en l’imaginari col·lectiu. 65 anys tan eterns com el poder al qual s’aferra. Cobertura mediàtica massiva per a la capbussada presidencial.
Aquesta serà la quarta presidència de Vladímir Putin -més una legislatura al capdavant del govern-. Serà releegit el dia del quart aniversari de la invasió de Crimea. I podrà continuar al Kremlin fins al 2024. Putinisme 4.0.
“Deixem de dir-n’hi eleccions -protesta el periodista i comentarista rus Konstantin von Eggert-. Diguem-n’hi renomenament, reconfirmació o coronació”. Von Eggert és un dels experts internacionals que van participar dissabte en el seminari Guerra i pau al segle XXI, que cada any organitza el Cidob a Barcelona. La paradoxa és que “un règim cada vegada més autoritari encara s’ha de guanyar la legitimitat a través de mitjans democràtics” com les urnes, reconeix Von Eggert.
SUPERVIVÈNCIA. Epifania -diu el diccionari- també és una profunda sensació de realització, en el sentit de comprendre l’essència de les coses. Comprendre que el règim de Putin ha entrat en “mode de supervivència”. Que l’essència d’un poder que es legitimava amb “la promesa de protegir les elits de la massa russa i protegir el poble de l’amenaça occidental” -com resumia Arkady Ostrovsky, editor del setmanari The Economist - ha fracassat. “Ningú, ni el poble ni les elits, se sent completament protegit avui en dia i aquest sentiment continuarà augmentant”, vaticina.
Hi ha una broma que s’ha fet popular aquests dies a Moscou. “Hem tingut un règim sense alternatives i ara tenim un règim sense expectatives”, diuen els crítics. Un règim armat “amb les armes dels impotents”, segons Marie Mendras, professora d’afers internacionals. “Si no, no necessitaria pagar un exèrcit de hackers ”, afegeix.
El putinisme es deteriora. La política exterior segueix el dictat de l’agenda política interna i els interessos dels grans monopolis estatals. Les arques del Kremlin s’han anat aprimant amb el preu del petroli, i els oligarques del règim estan més preocupats per la seva pròpia protecció que per fer diners i rellançar l’economia. Hi ha tota una generació de russos que només han conegut el poder de Putin, atrapats entre l’avorriment, la falta d’alternatives i el miratge de l’estabilitat. Però el putinisme resisteix i es perpetua vestit de gran potència.
TRANSICIÓ. “El règim soviètic no es va desintegrar el 1991, s’està desintegrant en aquests moments davant els nostres ulls”, advertia dissabte Andrey Kortunov, del Russian International Affairs Council de Moscou. Però les transicions a Rússia sempre han sigut complicades. Només la dècada dels 90 va testimoniar un intent de cop d’estat, l’acaparament dels recursos econòmics per aquells que havien gestionat l’etapa soviètica, crisis financeres, inestabilitat política i continus canvis de govern. Fins al març del 2000, quan Putin arriba per primera vegada a la presidència de Rússia.
“Els règims personalistes no saben mai com transferir el poder”, reconeixia l’editor de Rússia i Europa de l’Est del The Economist. Fins i tot si la Constitució li prohibeix perpetuar-se en la presidència més enllà del 2024, això no significa que Putin abandonarà el poder. El temps i l’edat, però, li juguen en contra, afegia el periodista.
L’home fort necessitaria reconvertir-se en l’avi de la nació. De tsar a figura patriarcal. El canvi general ja ha començat, també dins el putinisme. Malgrat la ironia, Ostrovsky és pessimista: “Crec que la inestabilitat que veurem al final de l’era Putin farà que la dècada dels 90 [a Rússia] sembli com unes eleccions suïsses”.
