Al període de calma entre la declaració de guerra del setembre del 1939 i la guerra llampec nazi a Bèlgica i França del maig del 1940 sovint se l’anomena la Guerra Falsa. Des que Rússia va envair i es va annexionar Crimea, i va començar a concentrar tropes i columnes de blindats a la nostra frontera oriental, a Ucraïna hem estat vivint una pau falsa.
Però no hi ha res de fals en els esforços que els ucraïnesos estem fent per defensar el nostre país i la nostra democràcia. Els nostres homes i dones joves s’ofereixen voluntaris per al servei militar com mai ho havien fet abans. El nostre govern ha negociat un préstec amb el Fons Monetari Internacional que ens donarà algunes de les eines que necessitem per arreglar la situació econòmica i financera. Aquest acord també suposarà un malestar econòmic, però els ucraïnesos estem disposats a pagar aquest preu per preservar la nostra independència.
Després d’un temps de negligència, un temps en què -igual que la resta d’Europa- crèiem que les fronteres del continent mai més serien modificades per la força, estem incrementant la despesa en defensa, tot i l’estat precari de la nostra economia. No entregarem més territori ucraïnès. Ni un centímetre.
I encara és més important que tot i que tinguem l’exèrcit rus concentrat contra nosaltres estiguem entrant en campanya electoral. El mes que ve els ciutadans d’Ucraïna escolliran lliurement un nou president. Serà la millor resposta possible a la propaganda russa sobre la nostra suposada falta de respecte per la democràcia.
I, tot i això, mentre els ucraïnesos treballem per reconstruir el nostre país després del mandat depredador de Víktor Ianukóvitx, ens trobem davant d’una nova amenaça en forma d’“ofensiva de pau” -aquell vell ingredient de la diplomàcia soviètica dissenyat per soscavar la fermesa d’Occident-. La trucada recent del president rus, Vladímir Putin, al president dels Estats Units, Barack Obama, per mirar d’iniciar noves converses diplomàtiques, seguida d’un llibre blanc rus sobre la manera de resoldre una crisi provocada pel Kremlin, és una ofensiva per la pau que resulta ofensiva per a la pau.
La tàctica de Putin és similar a la infame Conferència de Ialta del 1945, on Ióssif Stalin va convertir Winston Churchill i Franklin D. Roosevelt en còmplices d’una divisió d’Europa que va esclavitzar la meitat del continent durant gairebé mig segle. Avui Putin intenta fer còmplice Occident del desmembrament d’Ucraïna mitjançant la negociació d’una Constitució federal dissenyada pel Kremlin que crearia una dotzena de Crimees, petits bocins que després Rússia podria devorar amb més facilitat.
No hi ha dubte que el federalisme sembla una bona idea. Portar el poder polític més a prop d’on viu la gent sempre és interessant, i en general eficaç. Però el benestar de la democràcia ucraïnesa no és el que Putin té al cap. Per ell un sistema federal és un mitjà perquè el Kremlin pugui fer de les seves i, en última instància, incorporar les regions de l’est i el sud d’Ucraïna a la Federació Russa. Parafrasejant Carl von Clausewitz, el federalisme de Putin és una annexió per altres mitjans.
Només cal mirar la lletra petita de la proposta russa: les noves unitats federals d’Ucraïna tindran molt a dir sobre la “direcció del país en política exterior”. Aquesta disposició permetria a Putin intentar coaccionar i manipular les regions de parla russa per vetar el futur europeu del país.
L’estructura constitucional d’Ucraïna l’han de decidir els ucraïnesos. Rússia no pot tenir-hi ni veu ni vot -ni tampoc n’hi haurien de tenir altres països, per molt útils que vulguin ser-. Ucraïna no és Bòsnia, on la Constitució va néixer d’unes converses de pau que van posar fi a anys de guerra sagnant després de la desintegració de Iugoslàvia. Tampoc no és Kosovo, que es va independitzar mentre s’estaven forjant les seves estructures de govern. Ucraïna és un estat plenament sobirà, reconegut com a tal per tot el món, incloent-hi Rússia.
Creure en el fals federalisme de Putin és acceptar les mentides que el Kremlin ha estat vomitant sobre l’actual govern interí ucraïnès i sobre els homes i dones valents que van derrocar Ianukóvitx. Els factòtums de Putin afirmen que els russòfons d’Ucraïna corren perill, però no poden donar ni un sol exemple de persecució que pugui portar a aquesta conclusió. No hi ha cap refugiat de parla russa de l’est d’Ucraïna o Crimea que hagi fugit a Rússia, ni cap russòfon que hagi demanat asil polític fora del país.
La raó és simple: no hi ha opressió a les persones de parla russa d’Ucraïna, i mai n’hi ha hagut. El govern de Ianukóvitx era incompetent, corrupte i mentider. Era un opressor de la igualtat d’oportunitats.
Si no hi ha opressió als russòfons a Ucraïna, no hi ha cap raó per canviar l’estructura política del país. Així doncs, ¿Ucraïna s’ha de veure realment obligada a crear un nou ordre constitucional basant-se en la Gran Mentida? El que necessitem és un govern competent, eficient i sense corrupció. I amb l’ajuda i l’assistència tècnica d’Europa n’establirem un.
És comprensible que els diplomàtics vulguin trobar una sortida pacífica a la crisi d’Ucraïna. Però les condicions que demana Rússia, si són acceptades per Occident, soscavaran fatalment la sobirania d’Ucraïna. Encara pitjor, acceptar les seves condicions ratificaria la idea que els països poderosos poden intimidar els seus veïns menys forts i fer-los complir la seva voluntat fins al punt de renunciar a la seva independència.
Ucraïna plantarà cara a l’assetjament que està patint. I ho farem pel nostre compte, si cal. Ens neguem a quedar com una víctima indefensa en els futurs llibres d’història.
Copyright Project Syndicate