A l’època de Bréjnev, quan Vladímir Putin era jove, el 9 de maig era una data assenyalada per al militarisme soviètic, una exhibició d’armament i poder. Podríem oblidar, si més no per un moment, que, gairebé dues dècades després que Leonid Bréjnev instaurés aquestes celebracions del 9 de maig, es lliuraria i perdria a l’Afganistan la guerra decidida per ell, igual com ara s’està lliurant i perdent a Ucraïna la que probablement serà l’última guerra de Putin.
En tots dos conflictes, a Occident hi ha hagut preocupació per la possibilitat d’una guerra nuclear, cosa força comprensible.
La Rússia actual profereix un reguitzell inacabable d’amenaces nuclears. A l’actual Occident, a diferència del de la Guerra Freda, aquestes amenaces es comenten des del punt de vista psicològic més que no pas estratègic. Quin és l’estat d’ànim de Putin? I el nostre?
La por dels nord-americans a una escalada va endarrerir el subministrament d’armes que potser hauria permès a Ucraïna guanyar la guerra l’any passat. Ara els sistemes d’armament que, segons creien, podien propiciar l’escalada s’han anat entregant un rere l’altre sense conseqüències negatives. Però el preu d’aquest retard es pot observar als territoris ucraïnesos que Rússia encara controla: les fosses comunes, les cambres de tortura i les llars buides de les criatures segrestades. Milers de soldats dels dos bàndols han mort innecessàriament.
En gairebé 15 mesos de guerra, tot i la propaganda russa i els temors occidentals, no s’han utilitzat armes nuclears. I això mereix una explicació. Els que pronosticaven una escalada si els ucraïnesos oferien resistència, si Occident els subministrava armes o si Rússia patia una derrota s’ha demostrat fins ara que estaven equivocats. Els estrategs apunten a la dissuasió i assenyalen que, en realitat, l’ús d’armament nuclear no donaria la victòria a Rússia. Provocaria amb tota seguretat una dràstica resposta d’Occident i convertiria en pàries els dirigents russos. Però hi ha una explicació més profunda: el discurs de Moscou sobre les armes nuclears és en si mateix una arma.
Es basa en supòsits falsos. La propaganda nuclear russa dona per fet que l’agressor sempre guanya. Però l’agressor no guanya sempre. Els propagandistes russos volen que ens creguem que les potències nuclears no poden perdre mai una guerra, amb l’argument que sempre podran desplegar armes nuclears per guanyar. És una fantasia desmentida per la història. Les armes nuclears no van facilitar la victòria francesa a Algèria, ni van permetre al Regne Unit conservar l’Imperi Britànic. La Unió Soviètica va perdre la guerra de l’Afganistan. Els Estats Units van perdre al Vietnam, a l’Iraq i a l’Afganistan. Israel no va guanyar al Líban. Les potències nuclears perden guerres de tant en tant.
Alguns nord-americans plantegen un escenari en què els russos hauran de recórrer a aquest armament per impedir la derrota. Però Rússia ha sigut derrotada a Ucraïna, segons el seu propi discurs, una vegada rere l’altra. El que Moscou ha demostrat és la seva capacitat per canviar de discurs després de cada derrota. No va aconseguir l’objectiu explícit de l’“operació militar especial”: enderrocar el govern democràtic d’Ucraïna. No hi haurà humiliació més gran que aquesta. La derrota a Kíiv ha anat seguida de noves derrotes a Khàrkiv i Kherson. Cada pèrdua ha portat els propagandistes de l’estat rus i els seus seguidors a inventar-se portades que parlaven de gestos de bona voluntat, retirades estratègiques, etc. L’escalada ha format part de la feina dels propagandistes.
Rússia pot perdre sense veure’s acorralada. Té l’espai d’onze fusos horaris per als soldats en retirada i molta pràctica en capgirar la propaganda. De fet, els dirigents russos ja han anunciat què faran si creuen que estan perdent: modificar els criteris de referència i canviar de tema als mitjans russos. En conjunt, l’estat cleptocràtic de Putin i els que en depenen, com els mercenaris del grup Wagner, són projectes de relacions públiques amb un braç militar. La política russa parteix del supòsit que la retòrica supera la realitat. I ja s’han fet els preparatius retòrics per a la derrota.
Sota la vaga bel·licositat de Putin hi ha la idea que Rússia guanyarà si evita (segons les seves paraules) la “derrota estratègica” imposada per l’OTAN. Gairebé és igual el que passi: li resultarà fàcil qualificar la guerra d’Ucraïna de victòria estratègica. Com que el Kremlin afirma que s’enfronta a l’OTAN, Putin només ha de dir que Rússia ha impedit que l’aliança entri a Rússia. El cap del grup Wagner va escriure fa poc, en aquest sentit, que Rússia pot posar fi a l’“operació militar especial” en qualsevol moment i afirmar tranquil·lament que ha aconseguit els seus objectius, sempre que no es retiri de cap més territori ucraïnès.
Al prendre’ns seriosament el xantatge nuclear, en realitat hem augmentat el caràcter en general imprevisible d’una guerra nuclear. Si el xantatge nuclear fes possible una victòria russa, les conseqüències seran esgarrifoses. Si un país amb armes nuclears pot fer el que vulgui, la llei no significa res, no hi ha ordre internacional possible i a cada pas ens espera la catàstrofe. Els països sense armes nuclears les hauran de fabricar perquè els pròxims anys necessitaran capacitat de dissuasió. La proliferació d’aquest tipus d’armament augmentarà molt les probabilitats d’una guerra nuclear en el futur.
Si ens adonem que el discurs nuclear és ja en si mateix una arma, podrem intervenir perquè la situació sigui menys arriscada. El camí per a un pensament estratègic és alliberar-nos de les nostres angoixes i pensar en les dels russos. Moscou parla d’armes nuclears no perquè tingui la intenció d’utilitzar-les, sinó perquè creu que un gran arsenal converteix el país en una superpotència. El discurs nuclear els fa sentir poderosos. Consideren l’amenaça nuclear com una prerrogativa seva i creuen que els altres han de cedir automàticament a la primera menció de les seves armes. Els ucraïnesos no han deixat que això afecti les seves tàctiques.
Si Rússia fa detonar una arma, perdrà el tresor del seu estatus de superpotència, un tresor que fins ara ha conservat gelosament. Un acte d’aquest tipus equivaldria a admetre la derrota del seu exèrcit: una pèrdua d’imatge tremenda. Pitjor encara: els veïns crearien (o potenciarien) els seus arsenals nuclears. Això privaria Rússia de l’estatus de superpotència en opinió dels mateixos russos. I aquest seria l’únic resultat de la guerra intolerable per als dirigents d’aquest país. Per tant, des del meu punt de vista, el principal risc d’una intervenció nuclear russa seria una acció que Moscou pogués atribuir a Ucraïna, com ara la destrucció deliberada de la central nuclear de Zaporíjia.
La guerra és imprevisible. La història militar està plena de sorpreses. Putin ha desencadenat una guerra atroç, i sens dubte cometrà més atrocitats mentre el conflicte duri. Quan va envair Ucraïna, Rússia no va provocar només un patiment innecessari, sinó també uns riscos innecessaris. Hem d’actuar dintre d’aquest món ple de risc i terror i valorar tot plegat amb calma. Cap opció està exempta de perills; la nostra responsabilitat és mitigar-los. Quan els russos parlin de guerra nuclear, la resposta més segura serà garantir-los una derrota absolutament convencional.
Copyright The New York Times
