A Putin només li importa una cosa, i no són els oligarques

Manifestants russos celebren l'aniversari de l'annexió de Crimea amb una bandera amb la 'Z' que s'ha convertit en el símbol de suport a la invasió d'Ucraïna.
6 min

L'any 1996, quan jo era cap de la delegació de la CNN Moscou, es lliurava una batalla entre una facció d'oligarques corruptes i els sequaços del guardaespatlles del president Borís Ieltsin, Aleksandr Korjakov, que els exigia més diners a canvi de “protecció” política i amenaçava amb capgirar les eleccions previstes.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

A Anatoli Txubais, aleshores vice primer ministre, li vaig fer la pregunta, que, segons semblava, era l’arrel de la batalla: ¿què és més important per als russos, el poder o els diners?

I em va contestar: “Si m’ho has de preguntar, és que no has entès Rússia”. La resposta era el poder.

Ara que el president Vladímir Putin s'enfronta a la prova més gran del seu regnat de 22 anys, atrapat entre l’apassionada resistència ucraïnesa i l'enduriment de les sancions que pesen sobre els oligarques, el petroli i les transferències de tecnologia, la resposta és la mateixa, la de sempre al llarg de la història russa.

Molts a Occident confien en la caiguda de Putin. No entenen Rússia ni l’actitud del seu poble davant del poder. El estudiosos russos fa temps que assenyalen que el fet que no hi hagi un dret clar a la propietat privada ni una autoritat jurídica imparcial fa que els actors estatals tinguin un poder decisori sobre la vida dels russos en tots els sentits. Més enllà de les seves fronteres, des del segle XV Rússia exerceix el poder a través d’agressions militars. En un país on el poder ho és gairebé tot, les sancions i les fortunes perdudes no modificaran aquesta dinàmica que en constitueix el fonament.

El discurs de Putin a principis d'aquest mes ho demostra i il·lustra, a més, el que ell i molts russos consideren l'objectiu d’aquesta guerra: defensar la seva sobirania i el seu territori contra el domini d’Occident. Per a ell, durant massa temps Occident ha fet cas omís de Rússia i li ha negat la condició de superpotència.

A les democràcies capitalistes occidentals la riquesa sol obrir les portes a la capacitat d’accés i influència. Per tant, és lògic que molts es pensin que sancionar els oligarques els pot portar a pressionar Putin perquè canviï de rumb. És un error de càlcul. Potser aquests oligarques tenen una riquesa que els connecta amb les altes esferes i que pot ser d’utilitat per a Putin, però a Rússia això no vol pas dir que exerceixin cap mena de poder sobre el president ni la gent del Kremlin.

Putin a l'estadi de Lujnikí, a Moscou, el 18 de març passat.

Tot es remunta als anys noranta, quan vaig veure com la major part d’exfuncionaris del Partit Comunista s’enriquien gràcies a la privatització del patrimoni estatal, supervisada per Txubais. Els que aleshores van jurar fidelitat a Ieltsin i li van deixar diners per a la seva campanya política es van fer encara més rics: els van concedir la propietat de les principals empreses estatals de petroli, gas i matèries primeres, com el níquel i l'alumini. Avui són encara els homes més rics de Rússia.

Però la falta d’un dret a la propietat ben definit i d'un marc legal i institucional que el protegeixi va fer que aquests oligarques depenguessin encara del Kremlin, ocupat des de l'any 2000 per Putin. Les decisions judicials a favor o en contra dels oligarques es podien revocar amb facilitat en funció de l’aprovació del Kremlin. Durant la primera dècada d’aquest segle, quan vaig passar a treballar com a advocada en representació dels inversors occidentals de la regió, jo mateixa vaig veure aquesta dinàmica.

I la font de la riquesa dels oligarques no és l'únic que Putin pot controlar. Ha deixat ben clars els perills que comporta desafiar el seu poder. Fixem-nos en el cas de Mikhaïl Khodorkovski, que va arribar a ser l'home més ric de Rússia. Procedent de les files de les Joventuts Comunistes, Khodorkovski va aconseguir la propietat de diversos jaciments estatals de petroli a Sibèria i va fundar la companyia Yukos. El 2003, en una reunió televisada al Kremlin es va atrevir a criticar el govern, que va titllar de corrupte. La resposta de Putin va ser desposseir Khodorkovski dels seus béns i tancar-lo a la presó deu anys, fins que li van permetre anar-se’n a viure a l'exili.

Experiències com la de Khodorkovski potser ens expliquen per què són tan pocs els oligarques que s’expressen ara obertament. Els únics que han dit alguna cosa sobre la guerra ho han fet des de la comoditat de llocs com Londres, on Mikhaïl Fridman, el fundador d'Alfa-Bank, ha fet pública una declaració dient que “la guerra mai pot ser la resposta”, però sense criticar el president. Però ni així, perquè Putin, en el seu recent discurs, va equiparar aquests oligarques amb el seu adversari, Occident; va dir, en concret, que “no poden viure sense ostres ni foie gras” i mentalment ja no viuen “aquí, amb el nostre poble, amb Rússia”. Va prometre escopir-los “com els mosquits que se’t fiquen a la boca”. Potser per això Txubais –que, a més de supervisar l’ofensiva privatitzadora, es va convertir en oligarca per mèrits propis i ha mantingut el favor de Putin– ha renunciat al seu càrrec simbòlic de tsar del clima i ha abandonat el país.

Els únics que de debò poden influir en Putin són els ideòlegs que comparteixen les seves opinions, els anomenats siloviki. El significat literal de la paraula és gent amb força: el poder que prové de la pertinença a les forces de seguretat o l'exèrcit. Aquests experts acompanyen Putin des de la seva època al KGB o al govern municipal de Sant Petersburg, i es consideren a ells mateixos els protectors del poder i el prestigi de Rússia. Han mantingut gairebé tots els seus diners a Rússia i fora de l'abast de les sancions. I com Putin, creuen que la dissolució de la Unió Soviètica va ser la pitjor catàstrofe del segle XX i que aquesta guerra és per la “sobirania de Rússia i el futur dels nostres fills”.

Per tenir alguna capacitat d’influència, Occident ha de prioritzar les coses que, segons aquest grup, donen a Rússia el seu estatus de superpotència: el petroli i l’exèrcit.

El sector rus del petroli i el gas aporta fins al 40% dels ingressos del pressupost del país i representa el 60% de les exportacions. Per això el fet que Biden hagi posat el focus en les sancions que prohibeixen les importacions de petroli és força positiu, encara que una mica simbòlic, tenint en compte l’escàs volum de les importacions nord-americanes. Tot i que Alemanya ha aturat la construcció d'un important gasoducte, la Unió Europea no ha interromput els subministraments russos, que cobreixen al voltant del 40% de les seves necessitats, amb l’argument que trigarà a trobar fonts alternatives. Si els països europeus volguessin de debò influir en la manera de pensar de Putin, invertirien menys temps en confiscar els iots dels oligarques i en dedicarien més a rebaixar la seva dependència de l'energia russa. A més, Occident ha de pressionar l'Índia i la Xina perquè també s'incorporin a aquestes sancions.

Mentrestant, la millor manera d’erosionar l'exèrcit rus és limitar-li l'accés a la tecnologia. Com ha quedat clar sobre el terreny a Ucraïna, l'exèrcit rus no disposa del software ni el hardware que fan servir altres forces modernes i que són vitals per reunir intel·ligència militar sobre el terreny en temps real, ni tampoc té els sistemes de comunicació necessaris per utilitzar amb eficàcia aquesta intel·ligència. I el comboi de tancs aturat durant dies indica que els russos no disposen d’un sistema de cadena de subministrament prou perfeccionat per portar menjar i gas a les tropes.

Unes sancions que impedeixin accedir a les eines que mantenen operatiu l'exèrcit rus –l'exercici més manifest del poder– poden marcar la diferència per a aquests assessors que envolten Putin. Els Estats Units i Europa han imposat sancions amb aquest objectiu, però han d'animar l'Índia i la Xina a afegir-s’hi. Potser no serà fàcil. Per aconseguir-ho, els Estats Units han de ser capaços de demostrar que els principis de les nacions sobiranes i l'ordre mundial en què es fonamenten estan sota una amenaça existencial.

En una entrevista a Bloomberg, Fridman, l'oligarca que viu a Londres i que està ara sotmès a les sancions imposades per les autoritats britàniques, ha dit que, si la Unió Europea es pensa que Putin li farà cas si ell li diu que aturi la guerra, “tenim un greu problema”, perquè això vol dir que els dirigents occidentals “no tenen ni idea de com funciona Rússia”.

I té raó.

Copyright The New York Times

Eileen O'Connor és periodista i ha treballat com a advocada a Rússia i a Ucraïna
stats