Putin no vol posar fi a la guerra
Per fi s’ha fet un gran pas endavant per posar fi a la guerra d’Ucraïna. Després de setmanes de recriminacions tortuoses i represàlies, reflectides en la tristament famosa escena del Despatx Oval amb Zelenski, s'ha acordat un alto el foc de trenta dies. L’ajut militar i l’intercanvi d’intel·ligència, que s’havien suspès, ja s’han reprès. Des que Trump va ocupar la presidència, els EUA i Ucraïna han protagonitzat gairebé del tot la saga de la guerra, amb Rússia en un segon pla. Ara tothom té la vista posada en Moscou.
És probable, però, que els que aspiren a la pau acabin decebuts. Per bé que el president rus, Vladímir Putin, ha manifestat que està disposat a arribar a un acord, no hi ha res més lluny de la realitat. He parlat amb gent que té informació privilegiada del Kremlin i que coneix Putin des de fa anys i tothom coincideix en una cosa: s’ha aficionat tant a la guerra que ja no es pot imaginar un futur sense. Ben al contrari, el seu pla és sembrar la discòrdia entre Ucraïna i els Estats Units, aprofitar l’aparent amistat de Trump per millorar les relacions amb els Estats Units i mantenir en marxa la màquina de la guerra.
La trucada telefònica de dimarts entre tots dos líders ha posat a prova aquesta estratègia. Que ningú es deixi enganyar. Putin no té ni la més mínima intenció de posar fi a la guerra.
A Moscou estan cansats de la guerra. Per això els responsables polítics russos van acollir amb tant d’entusiasme les afirmacions de Trump quan va dir que obligaria Ucraïna a negociar: els oferia una sortida a la guerra i, a més, una nova relació amistosa amb els Estats Units. Però Putin veu les coses d’una altra manera. Segons els meus interlocutors, no ha renunciat al seu objectiu inicial: apoderar-se de Kíiv i enderrocar el president Volodímir Zelenski. La volatilitat del suport nord-americà a Ucraïna fa que aquesta quimera sembli més creïble, encara que continuï sent poc probable.
El més important, però, és que la guerra s’ha convertit en l’instrument decisiu de Putin per controlar el país i aconseguir que ningú se surti del guió. La guerra s’ha fet servir brutalment per expulsar les veus dissidents i ha convertit així en exiliats tota una generació d’opositors. A més, també funciona a la perfecció per imposar el secret de sumari als que formen part del sistema. Mentre duri, fins i tot els anomenats liberals sistèmics –la facció prooccidental del govern rus que ocupa càrrecs clau en l’economia i el món empresarial– es mantindran en silenci. Salta a la vista que molts estan descontents. Però mentre la guerra es vagi allargant no badaran boca.
En canvi, els perills de la pau són evidents. Tornaria a casa un exèrcit de més d’un milió de soldats i molts veterans d’alt rang es reincorporarien a la vida civil. I què farien aleshores? El mes passat va sonar un senyal d’alarma quan Artem Zhoga, un dels veterans de guerra més destacats i també enviat del president al districte dels Urals, es va atrevir a criticar el possible acord amb els Estats Units sobre l’explotació de minerals proposat per Putin: “Aquests recursos formen part d’una reserva estratègica i insto els meus col·legues de les zones implicades a garantir-ne la protecció en interès de l’estat”. Cal destacar que no va esmentar el president.
Va ser una intervenció funesta per a Putin. Apartats dels càrrecs més importants del govern –ni un sol veterà de guerra ha sigut nomenat per ocupar els llocs més destacats, ni tan sols després d’una àmplia remodelació al ministeri de Defensa–, els veterans són una font potencial de ressentiment. Mentre duri la guerra no es poden permetre el luxe de sortir-se del guió. Si arribés la pau, podrien seguir els passos de Ievgueni Prigojin, l’antic líder del Grup Wagner, i criticar amb duresa Putin i el seu règim. No cal dir que el president rus no ho pot permetre. Si vol impedir la revolta dels veterans, no pot posar fi a la guerra. En depèn la seva supervivència política.
I també l’economia, que s’ha remodelat de dalt a baix per posar-la al servei de la guerra. El govern s’ha reestructurat d’acord amb un principi estalinista: “Tot pel front, tot per la victòria”. L’aparell estatal funciona ara al servei del complex militar industrial. El personatge més influent de l’economia russa és Serguei Chemezov, col·lega de Putin al KGB durant molts anys, que ara dirigeix Rostec, un conglomerat militar de propietat estatal. Això demostra fins a quin punt el poder polític està lligat a la guerra i l’economia.
Segons alguns líders empresarials russos, la guerra fins i tot ha beneficiat zones del país que des de feia temps vivien un retrocés econòmic. Les fàbriques de material de defensa, abans inactives, funcionen ara a ple rendiment, executen contractes governamentals i creen llocs de treball. A diferència dels anys anteriors a la guerra –quan la riquesa es concentrava a Moscou, Sant Petersburg i altres ciutats importants–, el finançament estatal arriba ara a les regions econòmicament deprimides de Rússia. L’aposta del Kremlin pel keynesianisme militar –destinar els ingressos del petroli a redirigir l’economia per satisfer les necessitats bèl·liques– ha resultat molt fructífera.
Així doncs, la guerra continua. Però, ¿com encaixa això amb l’aparent voluntat de Putin de negociar-ne la fi? Segons els meus interlocutors, Putin ha seguit des del començament una estratègia a dues bandes: participar en converses sobre les relacions entre els Estats Units i Rússia –sobretot de caràcter econòmic– i tractar a part Ucraïna com un tema separat. N’és un exemple el polèmic acord sobre l’explotació de minerals que tant desagrada a Zhoga. Apel·lant a la visió empresarial de Trump, Putin ha plantejat la possibilitat d’associar-se amb els Estats Units en projectes de mineria a Rússia. Ucraïna no s’esmenta en la proposta.
Quan la guerra és l’objecte de les converses, el pla de Putin és ben senzill: fer veure que està obert a les negociacions i fomentar alhora la divisió al camp contrari amb la idea d’obligar Ucraïna a rebutjar-les. En aquest sentit se n’ha sortit força bé. La seva afirmació reiterada que Zelenski és un president il·legítim ha trobat eco en Trump, que titlla de “dictador” el president ucraïnès. La indecorosa baralla a crits al Despatx Oval va ser, entre altres coses, un triomf per a la tàctica provocadora de Putin.
L’altre estratagema de Putin és recordar les negociacions del març del 2022 a Istanbul i afirmar que Rússia i Ucraïna van estar a prop d’un acord de pau, que es va veure frustrat per l’obstruccionisme occidental. Sigui o no veritat aquesta afirmació, les condicions debatudes aleshores –com ara imposar límits als efectius de l’exèrcit d’Ucraïna, modificar la constitució del país per consagrar-ne l’estatus neutral i no alineat i obligar-lo a cedir els territoris ocupats–semblen ara, després de tres anys de guerra, totalment inacceptables. Qualsevol president ucraïnès que acceptés aquestes condicions s’enfrontaria a la ruïna política immediata. Per això Putin hi insisteix tant.
Durant un temps Ucraïna va caure en el parany. Ara, amb l’acord d’un alto el foc d’un mes adoptat la setmana passada a l’Aràbia Saudita, Kíiv ha agafat la iniciativa. La reacció inicial del Kremlin ha sigut prudent. “La idea en si és bona, i decididament hi donem suport", va dir Putin dijous. “Ara bé”, va afegir, “hi ha temes de què hem de parlar”.
Un alto el foc no resoldrà gran cosa. No és gens estrany que els dirigents ucraïnesos es mostrin escèptics sobre l’èxit de la iniciativa.
Hem de tenir clar quins són els plans de Putin. La pau, no.
Copyright The New York Times
