Els esdeveniments, una vegada engegats, segueixen la seua lògica d'una forma ben bé inevitable. Per això, si no es trenca aquesta lògica, Putin no pararà. No pot.
Karl Marx començà la seua obra El 18è de Brumari de Louis Bonaparte (1852) evocant Hegel quan aquest indicava que “tots els grans fets i personatges de la Història universal apareixen, com si diguéssim, dues vegades”. I continuava Marx: “Però oblidà [Hegel] afegir: una vegada com a tragèdia i l’altra com una farsa”. S’escau manllevar la perspicàcia analítica de Marx per interpretar la dinàmica implicada-iniciada per la invasió russa d’Ucraïna, en la perspectiva dels darrers 100 anys de la història d’Europa. Rebobinem.
La finalització de la Primera Guerra Mundial el 1918 va induir un període d’intensa sensació d’humiliació a Alemanya, per les pèrdues territorials –el 10% del seu territori previ a la guerra– i les imposicions del Tractat de Versalles del 1919 (efectives fins al 1932). La percepció d’humiliació en sectors importants de la societat alemanya d’entreguerres, il·lustrada per Sebastian Haffner a Història d’un alemany (1939), jugà un paper rellevant en l’emergència del nazisme, fins a l’accés de Hitler al govern el 1933, a cavall d’una retòrica de restauració del poder d’Alemanya –que hauria estat apunyalada interiorment pels jueus i per l’esquerra política i social–. Aquesta retòrica posava èmfasi especial en els territoris perduts on havien quedat comunitats germanòfones, atès l’etnicisme lingüístic de què estava imbuït el nazisme.
Des del 1935 començà l’expansió militar d’Alemanya en el que considerava el seu Lebensraum, o espai vital. La necessitat de conquesta d’espai vital per Hitler era accentuada per l’autarquia econòmica que va emprendre el règim nazi. Fites fonamentals foren l’annexió d’Àustria i dels Sudets (a Txecoslovàquia) el 1938, i la invasió de Klaipeda (Lituània) el març del 1939. La lògica de les idees i de les polítiques feia impossible que Hitler aturés el seu camí. Així s’arribà al pacte Molotov-Ribbentrop de 23 d’agost del 1939, pel qual Alemanya i la Unió Soviètica es repartien Polònia. Pocs dies després, l’1 de setembre, Alemanya va envair Polònia.
El pacte Molotov-Ribbentrop fou la base per la invasió soviètica de l’est de Polònia el 17 de setembre del 1939, de Finlàndia al novembre, i dels estats bàltics el juny del 1940. Amb l’ocupació de l’est de Polònia, Finlàndia i els estats bàltics, Stalin perseguia reintegrar a l'URSS territoris que havien format part de l’Imperi Rus fins a la I Guerra Mundial i després se n'havien emancipat. La Segona Guerra Mundial acabà amb la reintegració d’una part d’aquests territoris, l’ocupació militar permanent d’altres (com Polònia, etc.) i la neutralització de Finlàndia.
Aquesta situació s’esfondrà a inicis dels 90, amb la caiguda del règim soviètic i la dissolució de l'URSS, un procés que agafà Putin exercint com a espia del KGB a Alemanya Oriental. En resultà fortament impactat, com tants en l'URSS del moment en l’època; com tants en l’Alemanya dels anys 20. Putin ha deixat molt clar, i des de fa temps, que les seves fronteres de referència són les existents fins al 1917: les fronteres de l’Imperi Rus. Per això Rússia té tropes a Transnístria (regió de l’estat de Moldàvia) i va envair el nord i nord-oest de Geòrgia (Ossètia del Sud i Abkhàzia) el 2008, sempre amb el mateix argument d’etnicisme lingüístic: on es parla rus és Rússia (l’equivalent a l'"on es parla alemany és Alemanya" dels anys 30).
La via estava oberta, i la resta ha estat una successió lògica d’esdeveniments. La crisi a Ucraïna encetada per la revolta de Maidan, la fugida del país del president Ianukóvitx el febrer del 2014, i la posterior destitució per la Rada –Parlament d’Ucraïna–, on l’oposició tenia majoria (és un règim semipresidencial) és el següent acte crucial. La resposta de Putin fou enviar forces paramilitars amb armament de l’exèrcit rus a les regions de Donetsk i Lugansk (Donbass), on ja sota control militar de Rússia s’organitzarien referèndums d’independència/annexió, i l’annexió de Crimea.
Rússia vulnerà els Acords de Budapest del 1994, pels quals Ucraïna lliurava al seu arsenal nuclear a canvi de la promesa del respecte rus a la seua integritat territorial. La guerra esclatà al sud d’Ucraïna, amb especial intensitat el 2014 (per a recomptes de morts, és recomanable obviar la propaganda de les parts i anar als informes de l’Organització per la Seguretat i Cooperació a Europa (OSCE). Els acords de Minsk, signats a la fi del 2014, van ser útils per rebaixar la intensitat i violència del conflicte, però des del primer moment foren incomplits per ambdues parts. Així s’arriba a la generalització de la invasió militar russa, ara fa un mes.
Molt s’ha escrit al respecte les darreres setmanes. M’interessa ara especialment la intensa autarquització de Rússia, i la intensificació de la deshumanització dels oponents polítics (desnazificació d’Ucraïna, neteja de la traïció interior); com Hitler als anys 30. Putin no pararà, perquè ja no pot. Parar seria caure, i els dictadors fan de tot per no caure; no hi ha mecanismes democràtics per al relleu. La dinàmica que prenguin els esdeveniments dins Rússia és interna, i poca influència es pot fer des de fora. Des de fora caldria analitzar i aplicar opcions que minimitzin els danys humans de les accions que Putin decideixi emprendre en el futur immediat. Perquè no pot parar... si no el paren.
