Putin no odiava Navalni: l’envejava

Som a l’any 2007, a Moscou, un dia de primavera càlid i assolellat. És el meu primer míting, i estic nerviosa. Tinc 16 anys, soc tímida i beneita, i m’enamoro de la gent valenta i forta que m’envolta. Sento la meva veu continguda que s’afegeix als crits de “Rússia sense Putin!” Entrellacem els braços i junts expulsem la policia del carrer. Rússia podria ser lliure: és un sentiment nou per a mi. Aquí és on veig Aleksei Navalni per primera vegada.

Durant els 17 anys següents, he observat com el meu amic Aleksei passava de ser un bloguer de Moscou a convertir-se en una virtuosa figura política global que ha donat esperança i inspiració a la gent d’arreu del món. L’Aleksei m’ha ajudat a mi i a milions de russos a adonar-nos que el nostre país no ha de pertànyer a agents del KGB ni a sequaços del Kremlin. També ens ha donat una altra cosa: una visió que ell anomenava "la bella Rússia del futur". Aquesta visió és immortal, a diferència dels humans. Potser el president Vladímir Putin ha silenciat l’Aleksei, que va morir la setmana passada. Però per molt que s’hi escarrassi, el senyor Putin no podrà matar el bell somni de l’Aleksei.

La tardor del 2011, el senyor Putin va anunciar que tornaria a ser president i va deixar clar que tenia previst governar Rússia la resta de la seva vida. Les meves amigues feministes i jo vam anar a una assemblea de l’oposició a Moscou per decidir quins serien els nostres pròxims passos. Joves, desfermades i radicals, ens vam moure com zombis per totes les avorrides taules rodones habituals amb oradors tristos, lectures de poesia i xerrades soporíferes sobre els drets humans i la democràcia. No va ser inspirador perquè no era pràctic ni atractiu. Sí, totes creiem que Rússia havia de ser lliure. Però com s’hi arriba?

I llavors l’Aleksei va parlar de les seves investigacions per lluitar contra la corrupció. A la meva vida hi ha un abans i un després d’aquell discurs. “Agafem un bastó i punxem els dolents amb aquest bastó, i ho podeu fer amb mi”, va dir. A tots el que estàvem reunits en aquella sala, plena com un ou, l’Aleksei ens va fer pensar no només que una Rússia lliure era possible, sinó que també hi podíem arribar amb alegria, riures i companyonia. Per molt llarg que sigui el camí, l’has de dividir en esglaons i pujar-los d’un en un.

Aquell dia va néixer Pussy Riot. Em vaig adonar que havíem de crear el nostre propi conjunt d’eines per provocar el canvi: accions directes que atraguessin l’atenció i fossin fàcilment imitables per donar lloc a un moviment. L’Aleksei em va donar l’empenta que necessitava per crear el primer vídeo musical de Pussy Riot, que es basava en desenes de perilloses actuacions de guerrillers a Moscou. Vaig ser massa orgullosa per admetre-ho mai a l’Aleksei en persona, però la idea de fer el vídeo va sorgir del seu discurs d’aquell dia.

Ens vam marcar l’objectiu de ser tan efectives i potents com l’Aleksei, però des d’una òptica feminista i queer. Al cap d’uns mesos, quan les meves companyes de Pussy Riot i jo vam ser jutjades, suposadament, per incitar a l’odi religiós, l’Aleksei era present a la sala, entre els activistes i els nostres familiars.

Malgrat el suport, ens van enviar durant dos anys a una colònia penal, un lloc lúgubre i desolat, on una vegada més la meva única esperança de canvi polític a Rússia venia de l’Aleksei. Era el 2013 i ell feia una campanya molt popular per convertir-se en alcalde de Moscou. En un intent de silenciar-lo, el govern el va condemnar a cinc anys de presó. Enfurismats, els russos van omplir els carrers i van exigir que fos alliberat de manera immediata. Miraculosament, el van posar en llibertat l’endemà, a l’espera d’un recurs. No recordo cap altre moviment d’oposició a Rússia que hagi tingut aquesta força.

La gent diu que el senyor Putin tenia por de l’Aleksei, però crec que el motiu pel qual se’n volia desfer era una altra emoció, més fosca i sinistra. Era enveja. La gent estimava l’Aleksei. Amb els seus acudits, la seva ironia, la seva intrepidesa de superheroi i amor per la vida, marcava el pas amb carisma. La gent seguia l’Aleksei perquè era el tipus de persona de qui vols fer-te amic. La gent segueix el senyor Putin perquè li té por, però la gent seguia l’Aleksei perquè l’estimava. És evident que el senyor Putin envejava aquest atractiu. No hi ha cap quantitat de diners al món que pugui comprar l’amor; no hi ha cap quantitat de míssils i tancs que pugui conquerir el cor de la gent.

Com a feminista, sempre m’ha semblat inspirador que l’Aleksei, a diferència de molts altres polítics russos, optés per envoltar-se de dones fortes –Maria Pévtxikh, Kira Iarmix, Liubov Sóbol– i els confiés els càrrecs de més poder del seu equip. I, per descomptat, hi havia el seu amor i respecte per la seva dona, la Iúlia. És un fort contrast amb el senyor Putin, conegut pel seu sexisme cavernícola, i que presumeix dient “No soc una dona, o sigui que no tinc mals dies”. Els homes realment segurs no necessiten construir la seva autoestima a costa de les dones.

“Com és la vida a la presó?”, em va preguntar l’Aleksei per telèfon l’any 2013. “No és ideal, però no està malament”, li vaig contestar. “Hi pots sobreviure”. Més tard, l’equip de l’Aleksei em va dir que va recordar la nostra conversa quan va decidir tornar a Rússia després que l’enverinessin el 2020. Va ser una decisió valenta, marca de la casa. Des que va tornar fins a la seva mort, han passat només tres anys.

La gent diu que amb l’Aleksei ha mort l’esperança. Ho veig diferent: amb la mort de l’Aleksei, ha nascut un nou sentit de la responsabilitat. Per a molts dels que vivim a Rússia, l’Aleksei era com un germà gran o una figura paterna, algú que sempre hi era per ajudar-te a sortir d’un embolic. L’hem perdut dolorosament aviat, de manera molt prematura. Ara no hi ha ningú més a la sala. Hem de perseverar en la lluita: l’hi devem a l’Aleksei i al seu somni d’una bella i nova Rússia.

Copyright The New York Times