Vladímir Putin és l’amo del temps. Ho és en el front de guerra a l’est d’Ucraïna, on avança lentament, quilòmetre a quilòmetre, mentre tota la maquinària militar occidental malda per proveir les forces ucraïneses de la munició necessària per resistir. També ho és en el front polític. Putin aprofitarà la cimera dels BRICS que arrenca avui a Kazan per enviar el missatge que ni és el pària internacional que alguns havien anunciat ni Rússia està aïllada en la seva guerra a Ucraïna. L’agenda de la reunió, però, és una altra.
Els BRICS, fundats ara fa dues dècades pel Brasil, Rússia, l'Índia, la Xina i Sud-àfrica, s’han convertit en un model de diplomàcia multilateral en un món cada cop més fragmentat. Són una plataforma informal sense regles ni estatuts comuns; heterogenis en termes de desenvolupament econòmic i capacitats científiques i tecnològiques. Però, sobretot, són un espai cada vegada més significatiu de l’emergència dels països del sud per demanar un ordre global diferent, que superi els equilibris institucionals i de poder edificats després de la Segona Guerra Mundial a partir del lideratge d’uns Estats Units ara en declivi.
El poder global s’ha anat diluint en un nombre cada vegada més gran d’actors, públics i privats, que intenten omplir el buit d’uns Estats Units en retirada i que, davant l’interrogant d’una cursa presidencial cap a la Casa Blanca imprevisible, prenen les seves posicions en l’escena internacional. I, mentrestant, les fractures internes en la societat nord-americana afebleixen el poder global de Washington.
Tradicionalment es deia que els Estats Units tenien, com a mínim, dues o tres polítiques exteriors: la del departament d’Estat, la del departament de Defensa i la de la Casa Blanca. Fa uns dies, parlant amb un alt diplomàtic de la Unió Europea, li vaig preguntar si creia que en aquests moments la política exterior dels EUA depenia únicament dels interessos en defensa, i em va contestar que si alguna cosa determina en aquests moments la política exterior nord-americana és la por. La por com a força argumental davant els enemics interns i externs.
Davant el desconcert de Washington, Rússia i la Xina s’alimenten l’una a l’altra en l’imaginari d’aquest món alternatiu, que ara es reforça. L’ampliació dels BRICS amb l’entrada de l’Iran, els Emirats Àrabs Units, Egipte i Etiòpia confirma una expansió geopolítica que representa el 46% de la població mundial i gairebé un 30% del PIB global. L’Aràbia Saudita encara dubta de si afegir-s’hi, i entre la trentena de futurs candidats hi ha Turquia, país membre de l’OTAN.
El Sud Global continua guanyant influència, però també heterogeneïtat. Els BRICS creixen com un espai multiregional i multidimensional, format per règims polítics diferents. És l’espai geogràfic on es consoliden els fluxos comercials globals a conseqüència de la reglobalització.
Les organitzacions internacionals, com ara el Fons Monetari Internacional o l'Organització Mundial del Comerç, estimen que la fragmentació geoeconòmica pot reduir el creixement econòmic mundial en set punts percentuals o més en un futur previsible. I, segons dades de l’ONU, aquesta tensió global no només va reduir el comerç mundial un 5% el 2023 en comparació amb el 2022, sinó que les relacions comercials es bifurquen: entre un augment del 6,2% entre els països geopolíticament pròxims i un descens del 4,4% entre els països geopolíticament llunyans.
Enmig d’un sistema internacional qüestionat, i amb les Nacions Unides convertides en un camp de batalla, els BRICS emergeixen com els grans portadors d’una alternativa simbòlica a l’ordre internacional nascut després de la Segona Guerra Mundial. Tot i que, a l’hora de la veritat, la formulen de manera diferent i, de vegades, fins i tot contradictòria. Lula da Silva defensa una “multipolaritat benigna”. La Xina parla d’“una comunitat global amb un futur compartit”. Uns aposten per l’estratègia confrontacional (com Rússia) i d’altres per les aliances flexibles (com fa l’Índia). I per a molts d’ells la seva renúncia a l’ordre internacional establert no implica que combreguin amb l’agressivitat russa de consolidació de les seves “esferes d’influència”. Malgrat això, Putin aconseguirà avui una imatge carregada de simbolisme geoestratègic.