Putin ja no és el mateix

El dia del malaguanyat alçament de Ievgueni Prigojin a Rússia, Moscou va emmudir. Hi havia poc trànsit, i a penes persones al carrer. Es van cancel·lar actes i es van tancar parcs, i pràcticament tothom es va quedar a casa, enganxat a internet, mentre el comboi de l'exèrcit privat de Prigojin s'acostava a la capital russa.

Els moscovites també van comprar bitllets d'avió. Els preus dels vols de sortida del país es van disparar a mesura que els russos intentaven assegurar-se opcions. El que els preocupava no era que Prigojin pogués ser el president, sinó la indesitjada possibilitat d'enfrontaments als carrers de la seva ciutat, típicament animada i despreocupada. Més que qualsevol altra cosa, els moscovites moderns, com els habitants d'altres grans ciutats russes, temen un canvi radical en el seu còmode estil de vida, sobretot si aquest comporta una llei marcial o, pitjor encara, el reclutament forçós general i el tancament de les fronteres.

Al final, la marxa sobre Moscou de la infame força Wagner de Prigojin va ser molt breu, i va acabar en un sospir amb un acord d'amnistia negociat precipitadament i la sortida de les seves tropes de Rostov del Don, la ciutat capturada al sud de Rússia. Malgrat tot el caos i les preguntes que persisteixen sobre els fets, el sistema del president Vladímir Putin ha sobreviscut.

Ara com ara, almenys. El motí de Prigojin, per més tèrbol i mal concebut que fos, sí que va aconseguir una cosa fonamental: fer un forat a la campanya del Kremlin dirigida a tranquil·litzar els russos sobre el fet que tot va bé, que l'economia va a l'alça, que la guerra a Ucraïna no es girarà contra ells i que l'exèrcit està concentrat en guanyar.

El Putin d'avui no és el de la setmana passada. Prigojin va mostrar als russos un indici fugaç d'un futur alternatiu i, amb això, els va donar més motius per dubtar dels seus dirigents. ¿És Putin, en realitat, aquesta figura totpoderosa, aquesta mena de tsar, que creien que era? Aquesta és la pregunta que ara, per fi, començaran a fer-se la majoria dels russos corrents.

Tot i que Prigojin té una relativa popularitat entre certs sectors, mai se l'ha considerat un candidat seriós o convincent per liderar el país. Les seves declaracions sobre la guerra a Ucraïna, per exemple, han estat molt contradictòries les últimes setmanes. Primer va dir que, per derrotar l'enemic a Ucraïna, els russos s'havien d'estrènyer el cinturó i estar disposats a viure com els nord-coreans. No gaire després, va canviar totalment d'enfocament: ja no hi havia cap necessitat d'envair Ucraïna, va sostenir.

Un indicador del caràcter surrealista de l'ofensiva de Prigojin i de l'estabilitat actual a Rússia és la confusió respecte a què esperava aconseguir quan va posar en marxa el seu veloç comboi amb rumb a Moscou. El que tenen en comú Putin i ell, a més d'haver sorgit de les profunditats d'un sistema autoritari, són problemes amb l'establiment d'objectius i la visió estratègica. Què volia fer Prigojin? ¿Substituir Putin, el seu mestre en l'art de controlar el poder? Això és massa ambiciós. ¿Desbancar el seu nou arxienemic, Serguei Xoigú, el ministre de Defensa? Massa insignificant: sens dubte no mereix una guerra civil a la capital de Rússia.

Potser Prigojin, al jutjar que Putin era, al cap i a la fi, més fort, i que els objectius de la seva pròpia campanya eren incerts, va accedir a negociar amb l'enviat de Putin, el president bielorús Aleksandr Lukaixenko, i aturar el seu comboi.

Tot i això, la rebel·lió va donar al món la rara oportunitat d'entreveure el lent declivi de l'estat rus. Cap estat amb unes institucions funcionals no pot prosperar si persegueix un absurd expansionisme militar que contradiu el significat dels valors democràtics i civils, el més important dels quals és la vida humana. Durant la transició de Rússia de la democràcia a l'autoritarisme i després al totalitarisme híbrid, Putin i la seva elit de col·laboradors han colonitzat la societat civil i han construït un sistema de repressió. Això no és un senyal de fortalesa, sinó de desesperació. I la subcontractació de funcions fonamentals del govern, com el paper militar atorgat a Prigojin i al seu Grup Wagner, és una manifestació flagrant d'aquesta feblesa.

El motí de Prigojin va ser extraordinari perquè, al final, el desafiament al sistema de Putin es va produir íntegrament des de dins, cosa que va posar al descobert la seva fragilitat. Com el monstre de Frankenstein que es gira contra el seu creador, Prigojin, que va comptar amb la benedicció de Putin per desplegar el seu exèrcit privat, va mostrar que el sistema podia produir un futur diferent sense Putin.

Els ciutadans russos van seguir els homes de Prigojin, però el van acomiadar com un heroi quan va retirar les seves forces de Rostov del Don dissabte a la nit. Encara que no estiguin disposats a renunciar a la seva relativa seguretat i estabilitat per una guerra civil, molts russos anhelen un canvi, paraules que sonin diferents del discurs oficial de Putin i els seus avorrits col·legues de vestit gris. Prigojin ha enviat un missatge contra les elits, tot i ser-ne ell mateix un producte.

Al final, l'alternativa tangible a Putin no ha sorgit del sector liberal i democràtic, ni dels dissidents i de les organitzacions civils perseguides sense pietat pel seu règim, sinó del mateix nucli del sistema de Putin. Per això el president rus va dir que el motí havia estat “una punyalada per l'esquena”. Ha hagut de ser un dels seus qui ha mostrat les esquerdes del sistema.

Aquestes fissures no expulsaran ara Putin del poder. Potser mai no ho faran. Però el president és conscient que aquestes fissures han quedat al descobert, igual que ell mateix. Per què ho sabem? Perquè no ha esmentat ni una sola vegada el nom de Prigojin als seus discursos des que va sorgir l'amenaça colpista. Quin és l'altre nom que Putin no esmenta mai? El del líder de l'oposició que representava una amenaça tan gran que va haver d'empresonar-lo: Aleksei Navalni.

Copyright The New York Times