El que Putin ens està fent i ningú sap

El novembre del 2022, els meus editors em van demanar que vigilés els aliments que consumia i que no encarregués menjar per emportar. Al començament no en vaig fer gaire cas. Però aviat em vaig adonar de la importància del seu consell quan, tot just un mes després, la meva col·lega Elena Kostyuchenko va descobrir que l’havien enverinat a Alemanya, en un més que probable intent d’assassinat perpetrat per l’estat rus.

Aquestes històries s’han convertit ja en una rutina. L’any passat una periodista d’investigació, Alesia Marokhovskaia, va ser objecte d’assetjaments a la República Txeca; al febrer van trobar a Espanya el cos cosit a trets d’un desertor rus, Maksim Kuzmínov. En tots dos casos es va donar per fet que el Kremlin hi estava implicat. Els opositors russos més famosos són molt conscients que fins i tot a l’exili continuen en el punt de mira dels serveis d’intel·ligència de Moscou.

Però no són els únics que estan en perill. També hi ha centenars de milers de russos que van fugir de casa seva perquè no volien tenir res a veure amb la guerra de Vladímir Putin, o que es van veure obligats a anar-se’n sota l’acusació de no adherir-s’hi prou. Aquests dissidents poc coneguts també estan sotmesos a vigilància i segrestos. En aquests casos, però, la repressió es du a terme en silenci, lluny dels focus, i sovint amb el consentiment tàcit –o unes mesures de prevenció insuficients– dels països on han fugit.

És esgarrifós: el Kremlin persegueix ciutadans normals i corrents a tot el món i, pel que sembla, a tothom li és igual.

He recopilat informació sobre la persecució russa dels exiliats des del començament de la guerra d’Ucraïna. Les meves fonts van des de gent que ha sobreviscut a segrestos i a una vigilància constant fins als líders de les diàspores russes a tot el món, i també els pocs activistes pro drets humans que els ajuden. Molts m’han posat la condició de mantenir l’anonimat per parlar de la repressió russa sense por de represàlies. No cal dir que el Kremlin nega qualsevol implicació, i afirma sobretot que no pot fer cap comentari sobre el que passa en altres països. Però les proves es van acumulant.

Hi ha una professora de cant arrestada al Kazakhstan a petició de Moscou que es va tornar boja en una presó local; una cuidadora de gent gran detinguda per la Interpol a Montenegro per ordre dels russos; una mestra arrestada per guàrdies fronterers armenis perquè havia explicat als alumnes els crims de Rússia a Butxa; el propietari d’una botiga de joguines, un treballador vertical i un rocker punk: vet aquí alguns dels exiliats capturats per les batudes del Kremlin a tot el món.

I és sens dubte una operació a escala mundial. A la Gran Bretanya, als exiliats els segueixen, i els actes de l’oposició a Londres estan plens d’agents “que criden l’atenció d’una hora lluny”, com em va explicar Ksénia Maximova, una activista contrària al Kremlin. Segons Ievgueni Smírnov, un advocat especialitzat en casos de traïció i espionatge, s’han enviat agents de la intel·ligència russa a Alemanya, Polònia i Lituània per vigilar les diàspores. Altres emigrants han sigut objecte de persecucions i amenaces a Roma, París, Praga i Istanbul. La llista continua.

Hi ha mètodes especialment insidiosos. Des de fa dos anys Lev Giammer, un activista exiliat a Polònia, rep SMS presumptament de la seva mare. “Levuixka, fill meu, et trobo a faltar, quan vindràs a veure’m?” Un altre diu: “Fill meu, fa temps que t’espero. Torna aviat”. No en fa cap cas: la seva mare, l’Olga, va morir fa cinc anys. Un altre expatriat rus –els pares del qual, ja molt grans, encara estan vius i molt malalts– es va creure la infermera que els cuidava des de feia molts anys quan li va dir, per telèfon, que hi havia hagut un incendi al seu pis. Va tornar corrents a casa des de Finlàndia i, segons Smírnov, a l’acte el van empresonar i torturar. No cal dir que no hi havia hagut cap incendi.

Quan no poden enganyar algú per fer-lo tornar a Rússia, el sotmeten a vigilància. Una empleada d’una organització defensora del col·lectiu LGBTQ passejava el gos per un barri de Tbilisi, a Geòrgia, quan es va adonar que la seguia un dron. Era un vespre de principis de maig, dos anys després de fugir de Rússia amb la resta dels seus col·legues. Va tornar corrents a amagar-se al seu pis, però encara sentia el brunzit. Va anar al balcó, d’on venia el soroll, i es va trobar cara a cara amb el dispositiu, suspès en l’aire i a l’abast de la mà.

Els països que els acullen són sovint còmplices de Moscou. En alguns llocs els agents de la policia local fan fins i tot tasques de vigilància en nom dels col·legues russos. Al Kazakhstan, els serveis especials locals ajuden Rússia a capturar els desertors. Segons uns grups d’activistes, al Kirguizstan la policia utilitza la tecnologia del reconeixement facial per buscar els exiliats perseguits pel Kremlin, que es veuen obligats a abandonar les ciutats i refugiar-se a les muntanyes. De vegades, quan no col·laboren activament en la vigilància russa, les autoritats locals triguen molt a posar-hi fi.

Això és el que li va passar a Serguei Podsitnik, un periodista que investiga els lligams militars entre Rússia i l’Iran. El març d’aquest any, eufòric encara per la notícia que havien sancionat una fàbrica de drons que ell havia descobert, tornava a la seva habitació a la ciutat alemanya de Duisburg. Com que abans d’exiliar-se Podsitnik formava part de la xarxa opositora d’Aleksei Navalni, va agafar el costum de vigilar que no el seguissin. Abans d’obrir la porta va mirar enrere despreocupadament i va veure que un desconegut treia el cap per la cantonada i seguia tots els seus moviments.

El col·lega de Podsitnik també es va adonar que l’espiava el mateix home, però van haver de presentar dues denúncies per aconseguir que les autoritats locals fessin una investigació. Es veu que la policia de Duisburg era incapaç d’acceptar la possibilitat que a la seva ciutat es fessin activitats de vigilància pagades per Rússia. El cas es va tancar aviat sense trobar el delinqüent, i potser va ser un error. Segons el Dossier Center, una organització no governamental amb seu a Londres, Duisburg és un dels llocs des d’on els agents de la unitat d’intel·ligència militar russa han perpetrat sabotatges a l’estranger.

Podsitnik està ara fora de perill, però no tothom ha tingut tanta sort. De vegades els exiliats que són objecte d’una vigilància semblant acaben esfumant-se sense deixar rastre –sigui davant de la porta d’una ambaixada a Armènia o en una església rural de Geòrgia– per reaparèixer després als centres de detenció russos. És impossible calcular la freqüència d’aquests casos. Tot i així, segons les meves fonts, podem donar per fet que n’hi ha molts més, com ara el de Lev Skoriakin, a qui l’octubre passat es van endur de l’hostal on s’allotjava al Kirguizstan, el van ficar dintre d’un cotxe i el van deportar de tornada a Rússia. El que passa és que no ens n’assabentem.

Molts dels russos que hi ha a l’estranger són vulnerables i no tenen protecció. L’estiu del 2023, unes organitzacions de la societat civil van demanar al Parlament Europeu que ajudés a legalitzar la situació de tots els russos que s’han negat a lluitar a l’exèrcit de Putin; no hi ha hagut una resposta clara. L’asil polític no se sol denegar només als desertors, sinó també als activistes, i de vegades, com em va dir Margarita Kuchusheva, advocada especialitzada en temes d’immigració a Xipre, “amb arguments monstruosos, com ara «la situació a Rússia està normalitzada i pots estar segur que tindràs un judici just»”.

Els exiliats contraris a la guerra tenen el suport d’un grapat d’organitzacions pro drets humans, sempre a punt de plegar per falta de finançament. Rússia, en canvi, inverteix una gran quantitat de recursos en els exiliats, a qui acusa de traïció i terrorisme i, moguda per la paranoia, els persegueix per tot el món. Corren un risc imminent. Però el perill més gran és que el món s’oblidi totalment d’ells i, sobretot, del motiu que els ha portat a abandonar el seu país.

Copyright The New York Times