Putin ens ha enviat un missatge, però no el que li hauria agradat

Si us voleu imaginar com ens vam sentir dilluns a Kíiv, no us resultarà gens difícil.

A les 6.49 h et desperten les sirenes antiaèries. O potser dorms mentre sonen les sirenes –al cap i a la fi, t’hi has acostumat–, però de cop et treuen del llit les explosions, que fan tremolar les parets. Decideixes traslladar-te tan de pressa com puguis a un lloc segur, una estació de metro o la casa de parets gruixudes d’un amic teu. Agafes una bossa amb les coses més imprescindibles, que des del febrer tens a la porta del pis, i hi afegeixes el portàtil, carregadors i documents.

O potser decideixes no anar-te’n. Et fas un cafè i et dediques a les tasques domèstiques mentre sents les explosions i procures allunyar-te de les finestres. Truques a l’escola per preguntar-los quan els has de portar la criatura (et contesten que quan hagi acabat el bombardeig). Quan s’ha acabat, vas al supermercat a comprar més cafè i passes per correus a recollir uns paquets. La vida continua enmig del fragor i la confusió.

Això no vol pas dir que ja no tinguis por; en tens. És espantós no tenir notícies dels éssers estimats a qui has trucat fa unes hores, no saber si no et poden tornar la trucada perquè no hi ha electricitat o per motius que ni tan sols et vols imaginar. És desolador comptar els morts i intentar descobrir si entre ells hi ha algun conegut. És esgotador preguntar-te si la pròxima casa bombardejada serà la teva.

Però ara hi ha una diferència molt important. Salta a la vista que Vladímir Putin ha volgut amenaçar els ucraïnesos i enviar-los un missatge de força amb els bombardejos de Kíiv i Lviv, Khàrkiv i Dnipró –que han provocat com a mínim 19 morts–, però en realitat aquests atacs només demostren una cosa: la seva gran debilitat. Entre els ucraïnesos s’ha difós la sensació gairebé palpable que Rússia està perdent la guerra.

I potser Putin també ho sap. Es nota en el discurs que va fer aquest dissabte després de l’explosió del pont de Crimea: s’ha acabat aquell to de veu alt i ferm; només queda el d’un vell cansat. La seva falta d’entusiasme és comprensible. Perquè l’objectiu de l’atemptat a l’estret de Kertx no és només un pont; és el que connecta Rússia amb la Crimea annexionada, el vincle que Rússia s’esforça tant per reforçar. El pont, que es considerava equipat amb totes les proteccions possibles, era un símbol del poder rus. I tot i així ha patit un atac.

La desesperació de Rússia es pot veure en la selecció dels seus objectius. És revelador que una de les primeres construccions bombardejades dilluns al matí fos un famós pont de vidre per a vianants al centre de Kíiv, una represàlia en tota regla. (Sens dubte, és molt depriment per al Kremlin que aquest pont hagi resistit l’atac millor que el de Crimea.) Però tots sabem que l’objectiu d’aquests bombardejos no és militar. L’objectiu és sembrar el terror.

D’entrada va funcionar. Els vídeos del pont de vidre danyat es van propagar per les xarxes socials, així com les fotos del centre de Kíiv, amb els núvols de fum per damunt del gran parc Xevtxenko, on els ciutadans es reuneixen per passar l’estona. Aquest parc ha sigut l’escenari de molts moments especials de la meva vida, quan hi seia amb els meus amics sota la mirada aparentment eterna dels castanyers de Kíiv. Veure aquest lloc tan estimat per molts ucraïnesos sota els efectes d’un bombardeig ha sigut un autèntic xoc.

Però després ha vingut la ràbia i també la comprensió del que passa. Si Rússia ha de recórrer a les tàctiques més baixes –al terrorisme contra els civils, als bombardejos d’universitats, museus, biblioteques, parcs infantils, blocs de pisos i infraestructures, 11 de les quals situades en altres zones del país–, no hi ha dubte que Ucraïna s’està imposant. Després d’una sèrie d’exitoses contraofensives al nord-est i al sud, les forces ucraïneses han agafat embranzida. Rússia, que dia a dia pateix considerables pèrdues al front, té problemes al camp de batalla. L’escalada d’aquest dilluns ho ha demostrat.

I ara què? Els ucraïnesos ens dedicarem a reparar els danys, esclar, com hem fet fins ara. De tota manera, no ens fem il·lusions: tot i que Rússia és dèbil i a la llarga no té possibilitats de guanyar, encara li queda gran quantitat de munició militar de l’era soviètica i està disposada a utilitzar-la. Estem preparats per afrontar més desastres.

Però no hem tornat al 24 de febrer, quan estàvem desconcertats i morts de por. Ara veiem que el que –segons deien– era el segon exèrcit més poderós del món no ha sigut capaç d’apoderar-se de Kíiv, ni en tres dies ni en set mesos i mig. Per als que no tenien clar si era prudent fer costat a Ucraïna ara és un bon moment per reflexionar. I, mentre la ruleta encara gira, apostar pel país que guanyarà aquesta guerra.

Copyright The New York Times