Putin, condemnat al fracàs a Ucraïna

Sentim a dir sovint que Rússia està perdent la guerra a Ucraïna. Les imatges que ens mostren l’avanç de les forces ucraïneses, l’equipament militar rus destrossat o abandonat, la reducció de l’espai ara ocupat pels russos als mapes d’Ucraïna... És difícil no tenir aquesta impressió. Tot i així, és una opinió totalment errònia. Rússia ja havia perdut aquesta guerra abans del 24 de febrer. Ja estava perduda al cap de Putin i el seu entorn quan encara era només un concepte. Fins i tot abans que comencés la invasió a gran escala, molts estrategs preveien que probablement l’exèrcit ucraïnès seria derrotat, però que Rússia acabaria perdent quan es produís la transició d’una guerra convencional a una lluita de resistència popular contra l’ocupació.

Aquesta transició no s’ha produït. L’exèrcit ucraïnès va resistir, les forces russes es van haver de replegar, Kíiv es va salvar i les ambicions russes es van haver de rebaixar molt. Aleshores els líders russos van redefinir la seva idea d'èxit i es van fixar uns objectius territorials molt més limitats. Un cop més el fracàs conceptual ha sigut evident. L’arrel del problema era la seva convicció que, quan l’exèrcit rus s’apoderés d’un territori, els ucraïnesos no el recuperarien mai. Però els líders russos es van negar a reconèixer que havien tingut lloc tres canvis fonamentals.

El primer canvi va ser que els ucraïnesos es van adonar no només que podien derrotar Moscou militarment, sinó també que no podrien tolerar mai més l’ocupació russa. Així doncs, limitant-se a conservar el territori encara controlat per Ucraïna no n’hi havia prou. Kíiv havia de recuperar el que havia perdut. El segon canvi va ser la transformació de l’exèrcit ucraïnès en una força amb nombrosos efectius, foguejada en el combat i capaç de dur a terme operacions ofensives amb èxit. Tot i que l’exèrcit ucraïnès ja havia aconseguit que les forces russes no poguessin avançar gaire, li faltava la capacitat de passar a l’ofensiva. El tercer gran canvi va ser la creixent predisposició dels països occidentals a subministrar armament avançat a Kíiv. Per exemple, si els EUA no haguessin facilitat a Ucraïna el sistema de coets d’artilleria d’alta mobilitat (HIMARS segons les sigles en anglès), li hauria resultat difícil passar a l’ofensiva tan de pressa.

Amb la moral dels ucraïnesos alta, unes forces de combat cada cop més nombroses i capacitades i els subministraments militars enviats ininterrompudament per Occident, Rússia està perdent la guerra de pressa i no a poc a poc. Passi el que passi, Moscou està condemnat al fracàs. Però els polítics sempre prefereixen la derrota que s’ajorna indefinidament si els ofereix la possibilitat d’aferrar-se al poder i esperar que es produeixi algun miracle que els permeti sortir del tràngol. Per a Hitler aquesta perspectiva eren les anomenades Wunderwaffen (armes meravelloses) que canviarien el rumb de la guerra a favor d’Alemanya, o una escissió de la coalició aliada que en comportaria l’enfonsament. Segur que Putin té in mente alguns miracles que l’han guiat a l’hora de fer el seu recent anunci de mobilització militar parcial.

Un d’aquests miracles és la idea que una Europa en dificultats econòmiques i amb un hivern fred obligarà d’una manera o altra Zelenski a declarar aviat un alto el foc. El miracle més important és la possibilitat que hi hagi un canvi en l’equilibri de poder als EUA. Segurament Moscou confia que un Partit Republicà pro-rus prendrà el control del Congrés a les eleccions legislatives del novembre i imposarà fortes restriccions al suport militar de l’administració Biden a Ucraïna. En aquest cas, Putin només hauria d’esperar uns quants mesos més per veure canvis tangibles a favor de Rússia. L’escenari ideal per al president rus seria el retorn de Donald Trump al poder, però el gener del 2025 encara queda molt lluny. En qualsevol cas, no són miracles reals. Encara que Europa pressionés Ucraïna –cosa força improbable per raons de tota mena–, això no impediria que Kíiv continués lluitant contra l’exèrcit rus. Pel que fa a un Congrés dominat pels republicans, hi ha pocs motius per creure que això portaria automàticament els EUA a suspendre l’ajuda militar. El tercer miracle possible és que els ucraïnesos es cansin al final de la guerra i pressionin Zelenski perquè accepti un alto el foc. Tampoc hi ha gaires fonaments que avalin aquesta idea.

La majoria d’experts militars coincideixen que la mobilització militar parcial de Rússia no li permetrà recuperar l’embranzida inicial en aquesta guerra. Les millors forces russes han quedat greument malparades i intentar omplir els buits amb unitats mal equipades i poc entrenades només servirà, en el millor dels casos, per endarrerir la posterior retirada de les zones que controlen actualment. És important destacar, a més, que caldrà un temps per mobilitzar els reservistes i enviar-los al front. I, mentrestant, és probable que Ucraïna continuï avançant.

La celebració de simulacres de referèndum per annexionar-se formalment el territori ucraïnès controlat per Rússia és un altre miracle quimèric. Es basa en la convicció que un atac ucraïnès sobre un “territori rus” estimularà la motivació dels russos per lluitar per defensar-lo o constituirà una excusa legal per desplegar-hi reclutes. També es fonamenta en la idea que les amenaces nuclears de Moscou semblaran més creïbles, cosa que induirà Kíiv i altres capitals occidentals a ser prudents. Tot i que és ben cert que els governs occidentals no estan a favor que Ucraïna llanci un atac formal contra objectius situats dintre de les fronteres russes reconegudes internacionalment abans del 2014, sí que han acceptat de bon grat les ofensives de Kíiv contra objectius russos dintre de les fronteres ucraïneses reconegudes internacionalment, i això inclou Crimea.

¿És possible una victòria russa sobre “els neonazis ucraïnesos i l’Occident col·lectiu” –en paraules de Putin– amb l’ús d’armes nuclears? La resposta a aquesta pregunta és que no, i això es reflecteix en les accions de Rússia. Putin sembla prou satisfet amb una escalada lenta del conflicte més que no pas amb una de radical. També disposa encara de moltes opcions no nuclears que són menys arriscades. Tot i les amenaces de Moscou –que ja s’han proferit moltes vegades–, trencar el tabú nuclear canviaria les regles del joc per a la comunitat internacional, i les conseqüències per a tots els interessats serien massa doloroses. Precisament a causa d’aquestes conseqüències la supervivència del mateix Putin correria més perill que amb qualsevol altra acció que pugui emprendre, i ell ho sap. Ara com ara, una derrota lenta i l’esperança d’un miracle continuen sent segurament l’opció preferida de Putin.